La Guerra dels Segadors y el interés del patriciado veneciano en una convulsa Cataluña (1640-1652)

• Autores: David Quiles Albero
• Localización: Actes del VIII Congrés d’Història Moderna de Catalunya: «Catalunya i el Mediterrani». / coord. por Jaume Dantí i Riu, Xavier Gil Pujol, Diego Sola, Ida Mauro, 2019, ISBN 978-84-09-20330-7, págs. 164-186
• Idioma: español
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • español

    Tras la disolución de la Liga Santa (1573), las relaciones entre Venecia y la monarquía Hispana no fueron precisamente cordiales. La República de San Marcos, temerosa de la vecindad de las dos ramas de la Casa de Austria, veía con buenos ojos cualquier acontecimiento que contribuyese a desestabilizar el poder del Rey Católico en Italia. Así las cosas, los levantamientos de 1640 en Cataluña y Portugal debieron ser recibidos como una gran noticia por el patriciado véneto, que vivía sumido en un permanente estado de alarma ante una hipotética invasión hispana. Sin embargo, todo cambió con el estallido de la Guerra de Candía (1645- 1669). Este enfrentamiento de la Serenísima con el Imperio Otomano por su más preciada posesión en ultramar – la isla de Creta – obligó a los venecianos a replantear su estrategia diplomática. Sin pretender alejarse de Francia, su gran aliada durante la primera mitad del seiscientos, los venecianos eran conscientes de que el Rey Católico era el mejor candidato para asistirles en su enfrentamiento contra el infiel. En esta investigación, analizaremos el interés que desde la República se tuvo por la Guerra dels Segadors. Si bien su estallido había sido razón de júbilo en la laguna veneciana, tras la invasión de Creta en 1645 todo cambió, puesto que se había asegurado que las galeras de Felipe IV solo pasarían al Levante cuando se pusiera fin a las alteraciones en el «corazón de la Monarquía».

  • català

    Dissolta la Lliga Santa (1573), les relacions entre Venècia i la Monarquia Hispana no van ser precisament cordials. La República de Sant Marc, atemorida per la proximitat de les dues branques de la Casa d’Àustria, veia amb bons ulls qualsevol esdeveniment que contribuís a desestabilitzar el poder del Rei Catòlic a Itàlia. Així les coses, els aixecaments de 1640 a Catalunya i Portugal haurien estat rebuts com una gran notícia per al patriciat venecià, que vivia immers en un permanent estat d’alarma davant una hipotètica invasió hispana. No obstant, tot va canviar amb l’esclat de la Guerra de Càndia (1645-1669). Aquest enfrontament de la Sereníssima amb l’Imperi Otomà per la seva més preuada possessió a ultramar -la illa de Creta- va obligar els venecians a replantejar la seva estratègia diplomàtica. Sense voler allunyar-se de França, la seva gran aliada durant la primera meitat del sis cents, els venecians eren conscients que el Rei Catòlic era el millor candidat per assistir-los en el seu enfrontament contra l’infidel. En aquesta recerca, analitzarem l’interès que des de la República es va tenir per la Guerra dels Segadors. Si bé el seu esclat havia estat raó d’alegria a la llacuna veneciana, després de la invasió de Creta el 1645 tot va canviar, ja que les galeres de Felip IV només passarien al Llevant quan es possés fi a les alteracions que amenaçaven el «cor de la Monarquia».

  • English

    After the dissolution of the Holy League in 1573, the relations between Venice and the Hispanic Monarchy were not precisely cordial. The Republic of Saint Marcus, fearful of the Habsburgs proximity, looked favourably on any event that could destabilize the power of the Catholic King in Italy. Things this way, the uprisings of 1640 in Catalonia and Portugal were received as very good news by the Venetian patriciate, who lived plunged into a permanent state of alarm before a hypothetical Spanish invasion. All the same, everything changed with the outbreak of the War of Candia (1645-1669). This confrontation between the Serenissima and the Ottoman Empire on the island of Crete forced the Venetians to rethink their diplomatic strategy. Without getting away from France, its great ally during the first half of the century, the Venetians were aware that the Hispanic king was possibly the most accurate candidate to assist them in their confrontation. In this research, we will analyse the interest that from the Republic was taken into the called Guerra dels Segadors. Although its explosion had been a reason of joy in the Venetian lagoon, after the invasion of Candia in 1645 everything changed, because Philip IV assured assured that their galleys would only pass to the Levant when the alterations in the «Heart of the Monarchy» had ended.