Resumen de L'entrevista: Juan José Lahuerta. Art, arquitectura i ideologia
Juan José Lahuerta Alsina (Barcelona, 1954) és arquitecte, director de la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya i professor d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha publicat llibres sobre temes d’història de l’art i l’arquitectura dels segles XIX i XX, amb una atenció especial a arquitectes com Gaudí o Le Corbusier, de qui manté una visió crítica, però també Mies i Loos, i ha escrit i comissariat exposicions sobre artistes com Salvador Dalí i escriptors com Carl Einstein. Ha sigut assessor del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, senior curator del Museu Picasso de Barcelona i cap de col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ha col·laborat a nombroses revistes d’arreu del món. És fundador i director de l’editorial Mudito & Co. Actualment està a punt d’inaugurar una gran exposició sobre Gaudí, que es veurà al MNAC i posteriorment a París, al Musée d’Orsay.
«Un dels meus oncles de Badalona tenia una impremta. A mi m’entusiasmava que em deixés posar els tipus i veure com imprimia, amb les lletres a l’inrevés. De fet, l’olor de tinta, l’olor de la impremta, és la meva “magdalena de Proust” particular.» «El meu pare estava entestat que tinguéssim una molt bona educació i això volia dir una escola de capellans. I vaig anar a la Salle Bonanova. D’allà, no n’he conservat cap amic, ni he anat mai a cap trobada d’exalumnes: vaig passar per allà com vaig poder.» «Ideològicament, la meva posició, radical i crítica davant de la professió d’arquitecte entesa com una feina intel·lectual, té un fons marxista que ve del grup d’arquitectes de Venècia encapçalat per Manfredo Tafuri, Francesco dal Co i el filòsof Massimo Cacciari.» «Amb l’exposició del MNAC i d’Orsay poso punt i final a la meva relació amb Gaudí, de qui no em considero pròpiament un especialista, però que al final s’ha convertit en una mena de militància, perquè he acabat sent jo el que havia de dir el que els altres no deien de Gaudí.» «S’ha construït una imatge d’un Gaudí segregat del món en què realment vivia. S’han ajuntat els mites bohemis del geni i del sant, que Gaudí i els seus deixebles van explotar molt bé. S’ha volgut també fer encaixar la seva obra en una història ortodoxa del Moviment Modern. I jo m’hi oposo, a tot plegat.» «Parlant de la historiografia de l’art, s’ha escrit que a Espanya hi ha dues escoles: la dels historiadors de l’art, i l’escola paranoico-crítica que estava formada per dues persones, l’Ángel González i jo. Algú ho va interpretar com una crítica, però jo n’estic ben orgullós.» «En general no m’interessa escriure sobre l’art o l’arquitectura més contemporànies. Crec que escric sobre el món contemporani escrivint sobre personatges del passat, molt més que escrivint sobre gent contemporània. I soc molt més feliç en un museu d’art antic que en un museu d’art contemporani.»
