Evolució del paisatge agrari català i els mecanismes de la societat per a la preservació dels boscos catalans i els seus recursos des del segle xviii fins al segle xx

• Autores: Teresa Cervera i Zaragoza
• Localización: Actes de les segones jornades sobre el bosc de Poblet i les muntanyes de Prades. Els límits de la pressió humana en el medi natural: Poblet, 17 i 18 de novembre de 2006 / coord. por Antoni Vallvey Sanromà, Josep Maria-Tomàs Grau Pujol, María Candela Ribera Ruiz, 2006, ISBN 84-393-7265-5, págs. 211-220
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto Completo Libro (pdf)
• Resumen
  • español

    Cataluña, con 3.199.011 hectáreas (MCSC, 1993), presenta actualmente una superficie forestal del 58%, de la que el 77% es de propiedad privada, y una superficie arbolada que supera el millón de hectáreas, resultado de la evolución de un paisaje que ha ido variando de forma significativa a lo largo de los tres últimos siglos, según el grado de explotación de los recursos y la estructuración del espacio (Clement, 1993). Tanto la superficie forestal como el recubrimiento arbóreo han estado a disposición del requerimiento agrícola, según las variaciones demográficas y el crecimiento económico, y otros factores como la tendencia del suelo, el avance de la tecnología, la comercialización de unos productos hacia otros, la adaptación de los distintos usos a zonas más montañosas y la demanda social hacia la multifuncionalidad de los bosques. Desde el siglo xviii y hasta 1975, la evolución del paisaje presenta dos etapas bien diferenciadas, primero con una fuerte presión sobre el suelo forestal y después con la recuperación de sus recursos durante el siglo xx. Durante este período, la sociedad ha establecido un conjunto de medidas para preservar los bosques, primero únicamente con funciones productivas y más tarde también con funciones ambientales y paisajísticas:

    • Las limitaciones propias de una sociedad autosuficiente hasta principios del siglo xvii.

    • Las técnicas de marcaje, tala y posterior plantación, introducidas durante el siglo XVIII, para garantizar las necesidades navales a medio plazo.

    • La introducción del ordenamiento forestal, el turno tecnológico o financiero y las reforestaciones, a través de la dasonomía alemana de mediados del siglo XIX.

    • La necesidad de pasar la propiedad pública a propiedad privada como garantía de preservación de los propios recursos, a través de los procesos desamortizadores.

    • La necesidad de continuar con la gestión pública como garante del mantenimiento de los productos que se capitalizan a largo plazo.

    • La clasificación de los bosques de utilidad pública, públicos y privados, y los trabajos hidrológico-forestales.

    • La limitación de los aprovechamientos y cambios de uso del suelo con los procesos normativos de control y seguimiento de las actuaciones, lo que se incorpora con fuerza durante el siglo XX.

    • La creación de espacios naturales con normativa especial de protección.

  • català

    Catalunya, amb 3.199.011 hectàrees (MCSC, 1993), presenta actualment una superfície forestal del 58%, de la qual el 77% és de propietat privada, i una superfície arbrada que supera el milió d’hectàrees, resultat de l’evolució d’un paisatge que ha anat variant de forma significativa al llarg dels tres darrers segles, segons el grau d’explotació dels recursos i l’estructuració de l’espai (Clement, 1993). Tant la superfície forestal com el recobriment arbori han estat a disposició del requeriment agrícola, segons les variacions demogràfiques i el creixement econòmic, i altres factors com la tenència del sòl, l’avenç de la tecnologia, la comercialització d’uns productes vers altres, l’adaptació dels diferents usos a zones més muntanyoses i la demanda social vers la multifuncionalitat dels boscos. Des del segle xviii i fins al 1975, l’evolució del paisatge presenta dues etapes ben diferenciades, primer amb una forta pressió sobre el sòl forestal i després amb la recuperació dels seus recursos durant el segle xx. Durant aquest període, la societat ha establert un conjunt de mesures per preservar els boscos, primer únicament amb funcions productives i més tard també amb funcions ambientals i paisatgístiques:

    • Les limitacions pròpies d’una societat autosuficient fins a principis del segle xvii.

    • Les tècniques de marcatge, tala i posterior plantació, introduïdes durant el segle xviii, per garantir les necessitats navals a mitjà termini.

    • La introducció de l’ordenament forestal, el torn tecnològic o financer i les reforestacions, a través de la dasonomia alemanya de mitjan segle xix.

    • La necessitat de passar la propietat pública a propietat privada com a garantia de preservació dels recursos propis, per mitjà dels processos desamortitzadors.

    • La necessitat de continuar amb la gestió pública com a garant del manteniment dels productes que es capitalitzen a llarg termini.

    • La classificació dels boscos d’utilitat pública, públics i privats, i els treballs hidrologicoforestals.

    • La limitació dels aprofitaments i canvis d’ús del sòl amb els processos normatius de control i seguiment de les actuacions, fet que s’incorpora amb força durant el segle xx.

    • La creació d’espais naturals amb normativa especial de protecció.