Peculiaritat de l’orònim Pena

• Autores: Francesc Sifre i Pérez
• Localización: Actes de les segones jornades sobre el bosc de Poblet i les muntanyes de Prades. Els límits de la pressió humana en el medi natural: Poblet, 17 i 18 de novembre de 2006 / coord. por Antoni Vallvey Sanromà, Josep Maria-Tomàs Grau Pujol, María Candela Ribera Ruiz, 2006, ISBN 84-393-7265-5, págs. 389-400
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto Completo Libro (pdf)
• Resumen
  • español

    La palabra pena como orónimo (es decir, topónimo de una montaña, una cordillera, una colina, etc.), ha tenido la pega histórica de encontrarse con otra palabra homónima (misma forma, misma pronunciación, pero diferente significado), en el que el sentido era el de castigo, aflicción o dolor, y que ha condicionado su rechazo o desuso ordinario de aquél, por equívoco, en buena parte del dominio de la lengua, y quedaba como arcaico y dialectal mientras se fortalecía el propio de éste último. Sin embargo, ha quedado testimonial en la oronimia de los lugares de esta banda, según demuestra la incursión del autor de este trabajo, donde, además de constatar su vigencia, ha captado, fruto de observación directa y sin contradecir las generalizaciones de los expertos, un rasgo peculiar que le distinguiría de peña o de roca, en sentido estricto, aproximándolo más bien a una declividad abrupta y seguida, como sería la que en la actualidad responde con suficiente justeza la palabra risco o, al menos, a una parte de riscal.

  • català

    El mot pena com a orònim (és a dir, topònim d’una muntanya, una serralada, un turó, etc.), ha tingut la pega històrica de trobar-se amb un altre mot homònim (mateixa forma, mateixa pronúncia, però diferent significat), en el qual el sentit era el de càstig, aflicció o dolor, i que n’ha condicionat el rebuig o el desús ordinari d’aquell, per equívoc, en bona part del domini de la llengua, i quedava com a arcaic i dialectal mentre s’enfortia el propi d’aquest darrer. Amb tot, ha restat testimonial en l’oronímia de les contrades d’aquesta banda, segons demostra la incursió de l’autor d’aquest treball, on, a més de constatar-ne la vigència, n’ha copsat, fruit de l’observació directa i sense contradir les generalitzacions dels experts, un tret peculiar que el distingiria de penya o de roca, en sentit estricte, aproximant-lo més aviat a una declivitat abrupta i seguida, com seria la que en l’actualitat respon amb prou justesa la paraula cingle o, si més no, a una part de cinglera.