Este artículo examina críticamente los debates actuales sobre la represión fran- quista tras la victoria incondicional de Francisco Franco sobre la Segunda República en 1939. Analiza la tesis de que el tratamiento del régimen a los vencidos era producto de una política de exterminio y cuestiona la validez de la frecuente afirmación de que solo Camboya tiene más fosas comunes que España. Destaca la importancia de la institucionalización de la represión a partir del invierno de 1936–1937 y concluye que, si bien el Nuevo Estado franquista estaba decidido a castigar a los anti-españoles, no hubo una política de exterminio.
Aquest article examina críticament els debats actuals sobre la repressió franquista després de la victòria incondicional de Francisco Franco en la Segona República el 1939. Analitza la tesi que el tractament del règim als vençuts era producte d'una política d'extermini i qüestiona la validesa de la freqüent afirmació que només Cambodja té més fosses comunes que Espanya. Destaca la importància de la institucionalització de la repressió a partir de l'hivern de 1936-1937 i conclou que, si bé el Nou Estat franquista estava decidit a castigar els antiespanyols, no hi va haver una política d'extermini.
This article critically examines the current debates on the repression following General Franco’s unconditional victory over the Republic in 1939. It analyses the claim that the regime’s treatment of the vanquished reflected a policy of extermination, and questions the validity of the frequent claim that Spain is second only to Cambodia in the number of mass graves. It stresses the significance of the institutionalisation of the repression in the winter of 1936–1937, and concludes that although the Francoist New State was determined to punish anti-Spaniards, it did not exterminate them.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados