Resumen de Primera reacció
Laura Benítez Valero, Erick Berger
- español
La pandemia de la COVID-19, que se manifestó durante el primer mes de 2020, dio lugar a la activación de los actores oficiales esperados en los ámbitos nacional e internacional en las directrices, las políticas, el complejo militar industrial, lo farmacéutico y la medicina, entre otros. Estando repentinamente confinados a un mínimo de interacción física, nos encontramos online con un grupo preocupado pero entusiasta de artistas, hackers, activistas, académicas y otras profesionales que se organizan en contextos informales para compartir, discutir y diseñar estrategias de cuidado y acción para hacer frente a la situación. Su objetivo es aplicar su propia competencia artística, activista o de investigación para trabajar a través de las complejidades de la información y las circunstancias que cambian continuamente. La pandemia no es simplemente una crisis epidemiológica, sino una crisis de soberanía. Nos referimos aquí a la noción de soberanía planteada por Achille Mbembe para ejercer el control sobre la mortalidad y definir la vida como el despliegue y la manifestación del poder. También aparece la cuestión de la habitabilidad, tal como la introdujo Judth Butler y que la pandemia extendió en un amplio espectro, a partir de «¿quién consigue vivir?» –cuando se trata del acceso a la asistencia médica y las decisiones de atención–, hasta «¿qué es una vida habitable durante el cierre de la pandemia?». De esta manera, la pandemia hace visible y amplifica lo que ya existía: una pluralidad sistémica de desigualdades y opresión promulgada por las hegemonías predominantes. Como señaló Divya Dwivedi, la pandemia revela un sentido diferente de la crisis, es decir, cómo los procesos que han organizado la(s) vida(s) se distribuyen por todo el mundo y cómo algunos componentes de este arreglo mundial han llegado a sus límites funcionales. Por lo tanto, una vez más, lo que se ha revelado son las condiciones materiales de violencia estructural y sistémica. A lo largo de este número, las cuestiones relacionadas con la temporalidad, la agencia, el cuidado y la escala se abordan desde las prácticas artísticas que reflexionan críticamente sobre nuestro enredo con el virus.
- català
La pandèmia de la covid-19, manifestada per primera vegada durant el primers mesos de l’any 2020, ha donat lloc a l’activació dels esperats actors oficials en l’àmbit nacional i internacional en matèria de política, complex militar industrial, farmacèutica i mèdica, entre d’altres. De sobte, confinats amb una mínima interacció física, ens trobem en línia amb un grup preocupat però entusiasta d’artistes, hackers, activistes, acadèmics i altres professionals que s’organitzen en contextos informals per compartir, discutir i dissenyar estratègies de cura i acció per fer front a la situació. El seu objectiu és aplicar la seva pròpia competència artística, activista o d’investigació per treballar la complexitat de la informació i les circumstàncies que canvien contínuament. La pandèmia no és simplement una crisi epidemiològica, sinó una crisi de sobirania. Ens referim, aquí, a la noció de sobirania plantejada per Achille Mbembe per exercir el control sobre la mortalitat i definir la vida com el desplegament i la manifestació del poder. També ens referim a la capacitat de viure, tal com la va introduir Judth Butler, a partir de qüestions com qui arriba a viure, pel que fa a l’accés al suport mèdic i a les decisions d’atenció sanitària, o què és una vida habitable durant el confinament de la pandèmia. D’aquesta manera, la pandèmia fa visible i amplifica el que ja hi havia, una pluralitat sistèmica de desigualtats i opressió promulgades per les hegemonies predominants. Com va assenyalar Divya Dwivedi, la pandèmia revela un sentit de crisi diferent, és a dir, com els processos que han organitzat la vida es distribueixen per tot el món i com alguns components d’aquest acord mundial han arribat als seus límits funcionals. Per tant, una vegada més, el que s’ha donat a conèixer són les condicions materials de la violència estructural i sistèmica. Al llarg d’aquest article, s’aborden qüestions relacionades amb la temporalitat, l’agència, l’atenció i l’escala des de les pràctiques artístiques que reflexionen críticament sobre l’entrellat amb el virus.
- English
The Covid-19 pandemic, which manifested itself during the early months of 2020, resulted in the activation of the expected official actors on a national and international level in policy, politics, the industrial military complex, pharma and medicine, among others. Being suddenly confined to a minimum of physical interaction, we found ourselves online among a concerned but enthusiastic group of artists, hackers, activists, scholars and other practitioners who organise themselves in informal settings to share, discuss and devise strategies of coping, care and action. They aim to apply their own artistic, activist or research competence to work through the complexities of continuously shifting information and circumstances. The pandemic is not simply an epidemiological crisis but a crisis of sovereignty. We refer here to the notion of sovereignty raised by Achille Mbembe to exercise control over mortality and to define life as the deployment and manifestation of power. Also the question of liveability comes to mind as introduced by Judith Butler and which the pandemic spread out in a wide spectrum, starting from the bare form of Who gets to live? - when it comes to access to medical support and decisions of care - up to What is a liveable life during a pandemic lockdown? In this way the pandemic makes visible and amplifies what was already there, a systemic plurality of inequalities and oppression enacted by predominant hegemonies. As Divya Dwivedi pointed out, the pandemic reveals a different sense of crisis, that is how the processes that have organised life (and lives) are distributed across the world and how some components of this worldwide arrangement have arrived at their functional limits. Therefore, once again, what has been unveiled are the material conditions of structural and systemic violence. Throughout this issue, questions related to temporality, agency, care and scale are addressed from artistic practice(s) critically reflecting on the entanglement with the virus.
