Iván Flores Arancibia, Begonya Sàez i Tajafuerce
En el contexto de una crisis ecológica que amenaza el destino de las especies que pueblan la Tierra, incluida la humana, la pandemia causada por el virus SARS-CoV-2 cae en un mundo en extinción. Esto nos obliga a revisar el discurso parasitológico contemporáneo que no ha dejado de articular la lógica del intruso basándose en una concepción afirmativa o incluso bondadosa del parásito. Sean cuales sean los modos de infección parasitaria, una inconfesada dialéctica evolutiva conserva el futuro de lo viviente. Pero si planteamos como originaria la intrusión del parásito y la economía parasitaria como estructural poniendo el énfasis en su negatividad constitutiva, su apertura al futuro debe ser considerada como destitución de todo porvenir. En este planteamiento, lo inerte viene a dar cuenta de dicha negatividad constitutiva en calidad de resto latente que procede como materialización de la contingencia, afectando irreversiblemente al tiempo y a su vivencia, y constituye, de ese modo, un trauma para el mundo y para la vida; el trauma de lo humano que muta para extinguirse.
En el context d’una crisi ecològica que amenaça el destí de les espècies que poblen la Terra, inclosa l’espècie humana, la pandèmia causada pel virus SARS-CoV-2 cau en un món en extinció. Això ens obliga a revisar el discurs parasitològic contemporani que no ha deixat d’articular la lògica de l’intrús, basant-se en una concepció afirmativa o, fins i tot, bondadosa del paràsit. Siguin quins siguin els tipus d’infecció parasitària, una inconfessada dialèctica evolutiva conserva el futur d’allò vivent. Però si plantegem la intrusió del paràsit com a originària i l’economia parasitària com a estructural, posant l’èmfasi en la seva negativitat constitutiva, la seva obertura al futur ha de ser considerada com a destitució de tot avenir. En aquest plantejament, allò inert dona compte d’aquesta negativitat constitutiva en qualitat de resta latent que procedeix de la contingència com a materialització, que afecta irreversiblement el temps i la seva vivència, i constitueix, d’aquesta manera, un trauma per al món i per a la vida, el trauma d’allò humà que muta per extingir-se.
In the context of an ecological crisis which threatens the destiny of the species that populate Earth, including the human species, the pandemic caused by the virus SARS-CoV-2 has come to a world hit by extinction. This obliges us to revise the contemporary discourse on parasitology, which has continued to articulate the logic of the intruder by being based on a conception of the parasite that is positive or even benevolent. Whatever the modes of parasitic infection are, an unspoken evolutionary reasoning is protecting the future of that which is living. But if we understand the intrusion of the parasite as inceptive and the parasite economy as structural, placing the emphasis on their constitutive negativity, their opening into the future must be considered as a dismissal of all that is to come. In this approach, that which is inert begins to account for said constitutive negativity in the role of a latent remainder that proceeds as a materialisation of possibility, irreversibly affecting time and its experience, and in this way constitutes a trauma for the world and for life; the trauma of that which is human, that which is mutating in order to extinguish itself.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados