Editorial: Més enllà de la vacuna

• Localización: L' Avenç: Revista de història i cultura, ISSN 0210-0150, Nº 479, 2021, pág. 5
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • Fa tan sols uns anys, abans de la irrupció de la pandèmia de la Covid-19, molts dels qui es dediquen a la Salut Pública mostraven un optimisme respecte a la possibilitat d’eliminar les infeccions catastròfiques i les malalties tropicals. Llavors, l’èxit de les campanyes de vacunació s’havia fet ben evident. La poliomielitis, que havia estat endèmica a més de cent països, s’havia limitat a tres: Afganistan, Nigèria i Pakistan. Les morts de xarampió van caure un vuitanta per cent, passant de mig milió de nens a tot el món l’any 2000 a una cinquena part d’aquest total. Les campanyes de vacunació van aconseguir reduccions similars en la mortalitat de la diftèria, la tos ferina, el tètanus i un tipus de meningitis bacteriana.

    Aquest optimisme mèdic potser s’ha vist reforçat ara, quan estem assistint al desplegament de les diverses vacunes contra la covid. Mentre esperem, neguitosos, que ens toqui el torn, i tractem d’apamar la magnitud del cost humà i econòmic de la pandèmia, no podem deixar de celebrar que, en a penes un any, és a dir en un termini insòlitament curt, la ciència mèdica hagi trobat una manera segura i efectiva de fer front a la malaltia. Però seria del tot erroni que, un cop vacunats, penséssim que la vacuna ho arregla tot, i que ja ens podem oblidar de la pandèmia. Hem de ser conscients que, fins i tot abans de la crisi —encara inacabada— de la Covid-19, el món ja havia assistit a un increment preocupant de les epidèmies, i que les causes d’aquest increment cal trobar-les en factors socials i econòmics, abans que en raons mèdiques. I que, en conseqüència, la ciència mèdica, per ella mateixa, no serà capaç d’aturar-ne l’expansió.

    Tal com han insistit els epidemiòlegs, ens trobem davant d’una «malaltia social», el tractament i la cura de la qual han d’anar acompanyades també de mesures socials. En èpoques de crisi —ja ho vam sentir a dir al 2008— se solen fer bons propòsits d’esmena, i tothom sembla conjurar-se a no tornar a la situació anterior a la crisi i, sobretot, a no repetir els errors que van portar-hi. Després, la capacitat d’oblit de l’espècie humana és colossal. Com ho és una inveterada tendència a viure el present, sense recordar el passat, per immediat que sigui, ni preocupar-nos pel futur. ¿Tal vegada l’impacte tan terrible de la pandèmia de la covid —el món ja compta més de tres milions de persones mortes de la malaltia i les seves conseqüències sobre la salut pública, l’economia i el benestar social són d’una enormitat incalculable— farà que aquesta vegada sigui diferent? L’experiència diu que no ens hauríem de fer gaires il·lusions al respecte: alguns ja parlen que ens enfrontem a uns nous roaring twenties en què el més important serà oblidar-nos col·lectivament dels mals moments que hem passat, com ja va ocórrer després de la mortaldat de la Primera Guerra Mundial i de la connexa epidèmia mundial de la «grip espanyola».

    Amb tot, a l’horitzó hi ha alguns elements també per a l’optimisme. Mentre l’economista francès Thomas Piketty proposa «una altra forma de socialisme» (i ell mateix diu que si l’any 1990 li haguessin dit que publicaria un llibre amb aquest títol «m’hauria pensat que és una broma»), als Estats Units es desfan ràpidament del llegat sinistre de Trump i estan edificant amb determinació una nova política econòmica que alguns ja etiqueten de «Bidenomics» i que té tot l’aroma de la vella —i insuperada— socialdemocràcia europea i que expressa, al mateix temps, la voluntat d’acabar amb el desordre que la globalització financera ha provocat al món. Els diaris, i no sempre els més proclius, parlen d’un retorn de Keynes. I, per anecdòtic que sigui, una proposta de bastir una «superlliga» europea de futbol reservada als clubs més rics ha topat amb l’oposició potser definitiva de jugadors, entrenadors i afeccionats, que han recordat, encara que sigui per un instant, que no sempre han de guanyar els insolidaris