L'entrevista: Toti Soler, una música pròpia

• Autores: Josep Maria Muñoz Pujol
• Localización: L' Avenç: Revista de història i cultura, ISSN 0210-0150, Nº 477, 2021, pág. 16
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • Toti Soler va néixer a Vilassar de Dalt, l’any 1949. Guitarrista extraordinari, amb una trajectòria de més de cinquanta anys i gairebé quaranta discos editats, autor d’algunes cançons que han passat a formar part del patrimoni col·lectiu, ell és considera, per damunt de tot, un músic, un compositor que a vegades canta. Nascut en una família impregnada per la música, a finals dels anys 60 va entrar a formar part de l’escena musical barcelonina. Aviat va desenvolupar una de les trajectòries més sòlides a la música moderna catalana, amb una evolució intensa que el va portar cap a una música acústica, que va incorporar elements del flamenc, del jazz i la música popular brasilera, així com de la tradició catalana. Una part important de la seva obra està en les col·laboracions amb altres intèrprets, com Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa, Francesc Pi de la Serra, Sílvia Pérez Cruz, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i, darrerament, Gemma Humet. La seva col·laboració més llarga i sostinguda va ser, però, amb Ovidi Montllor, que va esdevenir una de les relacions artístiques més reeixides de la cançó catalana. La seva discografia, des del seu debut l'any 1968 amb "Petita festa", passa per títols tan destacats com "Liebeslied", "Lydda", "M’aclame a tu" i "Vida secreta".

    «Fa més de vint-i-un anys que soc aquí, en aquest poble, en un confinament voluntari. Mai no m’ha agradat la vida a ciutat. He viscut a diferents llocs, amb tal de no tornar a Barcelona. I això que Barcelona m’agrada molt, que consti. Però per passar-hi dos o tres dies i prou.» «Jo he hagut de decidir què vull fer, i he triat la meva veu. No soc un intèrpret. El que m’agrada és compondre, fer la meva música. Ho faig d’una manera anàrquica, en absolut planificada. Sempre he volgut anar a la meva, i això m’ha donat més llibertat. I també m’ha donat més soledat.» «A l’Ovidi li dec, després del meu pare, el coneixement de molts poetes. Quan fèiem un recital, ell es ficava en la vida d’aquell poeta, en llegia tot el possible i, quan ja ho tenia organitzat, jo intentava llavors amarar-me d’aquell so, de la manera de ser d’aquell poeta, tal com jo el rebia filtrat per l’Ovidi.» «Les dificultats per donar a conèixer la meva música, que, sense que sigui gaire difícil, no és comercial, doncs hi són. Quan resulta que les notícies culturals no són més que publicitat de la sortida d’un disc d’un conjunt comercial, ho trobo molt ofensiu: és un insult als músics de debò. Però no serveix de res enfadar-se.» «Que una petita part del jovent hagi descobert que, fa cinquanta anys, l’Ovidi ja deia coses que són veritats com punys avui en dia, ho trobo lògic i natural. El jovent té una certa necessitat de realitat, de cançons que els parlin del que està passant. I en això, l’Ovidi va ser un gran mestre.» «Vivim en un món ple de discriminacions i d’injustícies. És una vergonya! I la bona gent, obeint com a ovelletes, cap aquí, cap allà. Per això visc a Palau-sator. És un simulacre d’allunyament, ja sé que no és més que un simulacre, perquè estic connectat i sé molt bé el que passa.