Resumen de From Densely Filled Vistas to Empty Piazzas. City Images Interpreting the Oscillating Dynamisms of Urban Reality

Zoltán Somhegyi

• español

  Las ciudades han inspirado a los creadores de obras de arte desde hace mucho tiempo, primero como motivos meramente secundarios, adicionales para indicar el entorno „urbano” de la escena principal, y luego como temas por derecho propio. Esas imágenes podrían representar ciudades imaginarias y reales, del pasado y del futuro, incluidas ubicaciones mitológicas y bíblicas, documentando tierras lejanas y fantaseando con la aparición de ciudades utópicas. En algunos de estos aspectos, la historia de las representaciones de la ciudad comparte similitudes significativas con la historia de las representaciones de paisajes.

  En el presente artículo, sin embargo, pretendo centrarme en un detalle curioso y particular de esta tradición pictórica. Siguiendo e investigando más a fondo una breve reflexión de Michel Makarius de su libro de 2004 sobre „Ruinas”, me gustaría comparar la visualidad y los efectos estéticos de paisajes urbanos densos y vacíos, de los cuales dos ejemplos clásicos podrían ser los caprichos - vistas imaginarias de ciudades completamente llenas de elementos estéticamente agradables, incluidos magníficos restos del patrimonio antiguo- y representaciones de ciudades en las que el vacío se destaca hasta tal punto que el observador tiende a suponer que el tema real de la imagen no es la ciudad, sus edificios, formas y componentes físicos, sino exactamente este „vacío”. Sin embargo, estos „extremos” de la amplia gama de paisajes urbanos, es decir, los densamente poblados y los extremadamente despoblados, no son meramente subgéneros históricos de siglos pasados. Estas tipologías han sobrevivido hasta nuestros días, en varias versiones y con diversos acentos; es más, parecen ser más relevantes que nunca para comprender no solo la naturaleza de estas representaciones artísticas y sus referencias estéticas, sino también para aprender más de nuestra propia realidad contemporánea. Basta pensar en las numerosas formas en que los artistas abordan los complicados problemas y desafíos de la vida urbana actual, sea con las referencias clásicas y el vocabulario visual en mente, ya sea creando inconscientemente paralelos ocasionales o usándolos como precursores explícitos de sus propias obras.

  La densidad de las megápolis globales está representada de formas artísticamente novedosas, a menudo con connotaciones socialmente críticas, mientras que las imágenes de ciudades vacías, no hace mucho tiempo, por ejemplo, durante las recientes pandemias y cierres, están resultando nuevamente en obras estéticamente inspiradoras y perspicaces que nos incentivan a reflexionar sobre los dinamismos oscilantes de nuestras actuales realidades urbanas. Por lo tanto, es particularmente beneficioso observar tales representaciones de nuestras ciudades y, por lo tanto, aumentar nuestra conciencia de los múltiples problemas globales que a menudo se manifiestan con mucha fuerza en la vida cotidiana en las grandes metrópolis. Las obras de arte que tematizan las formas extremas de la vida urbana pueden convertirse en formas muy eficientes de recordarnos constantemente nuestros deberes de cuidar nuestras ciudades y nuestra vida.

• català

  Les ciutats han inspirat als creadors d’obres d’art des de fa molt de temps, primer com a motius merament secundaris, addicionals per indicar l’entorn „urbà” de l’escena principal, i després com a temes per dret propi. Aquestes imatges podrien representar ciutats imaginàries i reals, de l’passat i de el futur, incloses ubicacions mitològiques i bíbliques, documentant terres llunyanes i fantasiejant amb l’aparició de ciutats utòpiques. En alguns d’aquests aspectes, la història de les representacions de la ciutat comparteix similituds significatives amb la història de les representacions de paisatges.

  En el present article, però, pretenc centrar-me en un detall curiós i particular d’aquesta tradició pictòrica. Seguint i investigant més a fons una breu reflexió de Michel Makarius del seu llibre de 2004 sobre „Ruïnes”, m’agradaria comparar la visualitat i els efectes estètics de paisatges urbans densos i buits, dels quals dos exemples clàssics podrien ser els capricis - vistes imaginàries de ciutats completament plenes d’elements estèticament agradables, inclosos magnífics restes de el patrimoni antic- i representacions de ciutats en les que el buit es destaca al punt que l’observador tendeix a suposar que el tema real de la imatge no és la ciutat, els seus edificis, formes i components físics, sinó exactament aquest „buit”.

  No obstant això, aquests „extrems” de l’àmplia gamma de paisatges urbans, és a dir, els densament poblats i els extremadament despoblats, no són merament subgèneres històrics de segles passats. Aquestes tipologies han sobreviscut fins als nostres dies, en diverses versions i amb diversos accents; és més, sembla que són més rellevants que mai per comprendre no només la naturalesa d’aquestes representacions artístiques i les seves referències estètiques, sinó també per aprendre més de la nostra pròpia realitat contemporània. Només cal pensar en les nombroses formes en què els artistes aborden els complicats problemes i desafiaments de la vida urbana actual, sigui amb les referències clàssiques i el vocabulari visual en ment, ja sigui creant inconscientment paral·lels ocasionals o usant-los com a precursors explícits de les seves pròpies obres. La densitat de les megàpolis globals està representada de formes artísticament noves, sovint amb connotacions socialment crítiques, mentre que les imatges de ciutats buides, no fa molt de temps, per exemple, durant les recents pandèmies i tancaments, estan resultant novament en obres estèticament inspiradores i perspicaços que ens incentiven a reflexionar sobre els dinamismes oscil·lants de les nostres actuals realitats urbanes. Per tant, és particularment beneficiós observar tals representacions de les nostres ciutats i, per tant, augmentar la nostra consciència dels múltiples problemes globals que sovint es manifesten amb molta força en la vida quotidiana a les grans metròpolis. Les obres d’art que tematitzen les formes extremes de la vida urbana poden convertir-se en formes molt eficients de recordar-nos constantment els nostres deures de cuidar les nostres ciutats i la nostra vida.

• English

  Cities have been inspirational for the creators of visual art works long since, first as mere secondary, additional motifs to indicate the “urban” environment of the main scene, then as subject-matters in their own right. Those images could depict both imaginary and actual cities of the past and of the future, including mythological and Biblical locations, documenting distant lands and fantasizing on the appearance of utopian cities. In some of these aspects, the history of city representations shares significant similarities with the history of landscape depictions.

  In the present paper, however, I aim to focus on a curious and particular detail in this pictorial tradition. Following and further investigating a brief reflection by Michel Makarius from his 2004 book on Ruins, I would like to compare the visuality and aesthetic effects of dense and empty cityscapes, of which two classical examples could be the capriccios – imaginary views of cities completely filled with aesthetically pleasing elements, including magnificent remnants of the Antique heritage – and representations of cities in which their emptiness is highlighted to such extent that the observer tends to assume that the real subject-matter of the image is not the city, its buildings, forms and physical components but exactly its being “empty”.

  These “extremities” on the broad range of cityscapes, i.e., the densely-filled and the extremely depopulated are, however, not merely historical sub-genres of long-gone centuries. These typologies have survived to this day, in various versions and with diverse accents; what’s more, they seem to be more relevant than ever in understanding not only the nature of these artistic representations and their aesthetic references, but also in learning more of our contemporary reality itself. It is enough to think of the numerous ways in which artists approach the convoluted issues and challenges of urban life today, with the classical references and visual vocabulary in mind, either unconsciously creating occasional parallels or using them as explicit forerunners to their own works. The density of the global megapolises are represented in artistically novel ways often with socially critical overtones, while the images of empty cities – not long ago, for example, during the recent pandemics and lockdowns – are again resulting in aesthetically inspiring and insightful works incentivizing us to reflect on the oscillating dynamisms of our present urban realities. Therefore, it is particularly beneficial to observe such renderings of our cities and hence to raise more our awareness of the multiple global issues that are often very strongly manifested in the everyday life in large metropolises. Pieces of art thematising the extreme forms of city life can become very efficient ways of constantly reminding us of our duties of taking care of both our cities and our life.