L’obligatorietat de respectar la clàusula a ús i costum de bon conrador és present, des del segle xvii fins a la primera meitat del segle xx, a la major part de contractes agraris de distintes àrees geogràfiques; entre les quals, Mallorca. No obstant això, els estudis sobre el significat d’aquesta expressió són minsos i, sovint, sorgeix el dubte de si es tractava d’un simple recurs retòric o de si la clàusula tenia més abast. En aquest article, a partir de la sistematització de fonts de distinta índole (contractes d’arrendament, plets, memòries agràries i documentació diversa de caire privat), es planteja la possibilitat que, almenys en el món de les possessions mallorquines (les grans propietats), aquesta expressió pugui ésser interpretada des de distints punts de vista: una prescripció agronòmica general, una indicació sobre el sistema de rotació de conreus i, fins i tot, una referència a una norma social basada en un codi d’honor
The compulsory nature of the clause known as «a ús i costum de bon conrador» («as is the customary practice of a good husbandman») is found, from the seventeenth century to the first half of the twentieth), in most agrarian contracts from various geographical areas, Mallorca amongst them. However, studies on the meaning of this expression are scant and often the doubt arises as to whether it was a simple rhetorical device or whether indeed the clause had a broader scope. In this article, based on the systematic treatment of various types of sources (lease contracts, lawsuits, agricultural reports and a variety of private documents), the possibility is suggested that, at least in the world of Mallorcan “possessions” (the big rural properties), this expression may be interpreted from various viewpoints: as a general agronomical prescription, as an indication of the crop rotation system and even as a reference to a social norm based on a code of honour.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados