De la hipervisibilitat al contacte

• Autores: Xavier Escribano
• Localización: Convivium: revista de filosofía, ISSN 0010-8235, Nº. 33 (Fenomenologia del món social i polític), 2020, págs. 29-47
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • español

    In the contemporary world, the human body is constituted as a visible object to the point of being transparent and modifiable until the radical transformation, largely subjected to the «tyranny of perfection». In such a context, the body that has some «disability» (a reminder of our human fragility) can be observed too often from an evasive and devaluating look. In dialogue with the social model of theorization of disability, our article presents an exploration of the experience of disability, from the perspective of the phenomenological description in the first person and understanding the body as mediation in the relation of the subject with oneself, with the world and with others. From this perspective, the case of inclusive or integrated dance as an aesthetic response mode to disability is analyzed, which implies a revaluation of singularity, an exploration of the potential of its specific physical and poetic nature and a discovery of other possibilities to inhabit the world from the body. With this, we intend to advance in the development of a pedagogy of the gaze that is able to capture equality in diversity

  • català

    En el món contemporani el cos humà es constitueix com un objecte visible fins a la transparència i modificable fins a la radical transformació, sotmès en bona mesura a la «tirania de la perfecció». En tal context, el cos que presenta alguna «discapacitat» (ingrat recordatori de la pròpia fragilitat humana) pot ser objecte amb massa freqüència d’una mirada evasiva i devaluadora. En diàleg amb el model social de teorització de la discapacitat, el nostre article presenta una exploració de l’experiència de la discapacitat, des de l’òptica de la descripció fenomenològica en primera persona i entenent el cos com a mediació en la relació del subjecte amb si mateix, amb el món i amb els altres. Des d’aquesta òptica s’analitza el cas de la dansa inclusiva o integrada com a mode de resposta estètica a la discapacitat, que implica una revalorització de la singularitat, una exploració del potencial de la seva específica fisicitat i poètica pròpia i un descobriment d’altres possibilitats d’habitar el món des del cos. Amb això es pretén avançar en el desenvolupament d’una pedagogia de la mirada capaç de copsar la igualtat en la diversitat.