A l'abril de 1767 més de cinc mil membres de la Companyia de Jesús, molts d'ells homes de reconegut prestigi intel·lectual i de gran rellevancia social i política, van ser obligats a deixar les seues cases i dirigir-se cap als ports des dels quals serien estranyats del nostre país i de totes les possessions d'ultramar. La historiografia reconeix des de fa temps que el seu estranyament va tenir causes fonamentalment polítiques, i ho explica per la capacitat d'influencia religiosa, cultural i social acumulada pels jesui'tes i per una serie de disputes derivades d'aquest predomini que ells havien pogut controlar fins llavors pero que en els últims anys del regnat de Ferran VI i primers del de Carles III es van resoldre amb la derrota dels ignasians davant els seus molts enemics. No obstant açò, la qual cosa per a aquells homes va significar una tragedia vital de la major envergadura, per a la historia del pensament espanyol va suposar el principi d'una etapa particular, especialment productiva, caracteritzada per una gran obertura de mires cap a les tendencies intel-lectuals europees i un sincer nacionalisme cultural hispanic que va servir tant d'avançada cultural espanyola a Italia com de via de comunicació del pensament espanyol amb el de la resta d'Europa.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados