A noir – O bleu ! Von Laut und Schrift zur Fläche: Joan Miró und die peinture poétique

• Laetitia Rimpau ^[1]
  1. [1] Goethe University Frankfurt

     Goethe University Frankfurt

     Frankfurt, Alemania

     
• Localización: Zeitschrift für Katalanistik: Revista d'Estudis Catalans, ISSN-e 2199-7276, ISSN 0932-2221, Nº. 21, 2008, págs. 121-150
• Idioma: alemán
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • català

    : Joan Miró és una figura cabdal dins del panorama de l’art modern. Quan als anys vint el pintor català arribà a París, renovà totalment la seva concepció tècnica i estètica. Els treballs d’aquest període coneguts com “pintures oníriques”, “pintures automàtiques”, són considerades constants del surrealisme francès. El següent estudi vol demostrar, en contra dels enfocaments actuals, l’escepticisme de Miró respecte les teories i pràctiques del surrealisme, ja que ell només admeté “una tendència surrealista”.

    Als Écrits, Miró ofereix detalls sobre fonts importants d’inspiració: la poètica d’Arthur Rimbaud (poeta-visionari), Guillaume Apollinaire (poeta-pintor) i els dadaistes (poesiaprovocació). Miró no tan sols desenvolupà un “estil poètic”, sinó que a més experimentà amb textos poètics durant el seu procés creatiu. La peinture poétique de Miró es pot relacionar amb el famós sonet de Rimbaud Les voyelles (1871). El pintor traslladà la visió de sons purs i la dimensió suggestiva i metafísica de les lletres de Rimbaud vers la pintura visual, tot usant el llenguatge com a material fonètic. En diversos dibuixos, pintures i collages, les vocals A, E, I, U, O corresponen a signes plens de simbolisme i poden ser vistes com a formes geomètriques objectives i abstractes. Pel pintor-poeta Miró, escriure i pintar són processos anàlegs. Diferents combinacions de “quadres-lletra” poden oferirnos un inventari inesgotable d’art poètic mironià.

  • English

    Joan Miró is a towering figure in the landscape of modern art. In the 1920s, when the Catalan painter came to Paris, he totally renewed his conception of techniques and aesthetics. Generally, the works of this period are regarded as “dream pictures”, “automatic paintings”, as a constant part of French Surrealism. The following study tries, in opposition to the current approach, to show that Miró was sceptical about the surrealistic theories and practise of art, conceding having only “une tendance surréaliste”. In the Écrits, Miró offers details about important origins of inspiration: the poetry of Arthur Rimbaud (poet-seer), Guillaume Apollinaire (poet-painter) and the Dadaists (poetry-provocation). Miró not only developed a “poetic style”, but experimented with poetic texts for the process of painting. Miró’s peinture poétique can be related to Rimbaud’s famous sonnet Les voyelles (1871). The painter transferred Rimbaud’s vision of pure sounds, his suggestive and metaphysical dimension of letters into visual painting, using the language as phonetic material. In different drawings, paintings and collages the vocals A, E, I, U, O correspond to symbolic signs and can be seen as objective, abstract geometric forms. For the painter-poet Miró, writing and painting are analogue processes. Various combinations of “letter-pictures” seem to have offered an inexhaustible inventory for Miró’s poetic art