Resumen de Paisatges sonors de l’antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l’illa de Mallorca. Una aproximació interdisplinària
- español
Se analizan aquí los tintinnabula y el canto en las basílicas paleocristianas mallorquinas como ejemplo de estudio interdisciplinario desde la arqueología y etnomusicología; lo que permite reconstruir paisajes sonoros que vincularon entre sí a las antiguas comunidades mediterráneas. El término paisaje sonoro es usado en este estudio como definición de prácticas musicales con un concepto tímbrico y vocal compartido desde épocas muy tempranas. En este artículo se considera, en primer lugar, la naturaleza del sonido como el elemento que vincula todo un grupo de idiófonos diversos del Mediterráneo, fabricados en metal y situados en contextos funerarios (desde Sicilia a Cerdeña, Córcega, Creta, Egipto, Italia y costa catalana-valenciana). Se estudian los tintinnabula -discos de bronce que aparecen en yacimientos funerarios del Talayótico y Post-Talayótico en las Islas Baleares c. 650 a.C. hasta 123 a.C. - además de campanillas y otros idiófonos. El examen de las diversas aportaciones arqueológicas desde la perspectiva etnomusicológica y organológica permite considerarlos instrumentos con carácter procesional o de danza que comparten una misma «idea sonora» o «idea tímbrica» subyacente a los contextos en los que se usaban. Todas las aportaciones conducen a pensar en una conceptualización o simbolización del timbre de estos instrumentos en todo el Mediterráneo. Siglos después, otro ejemplo de repertorio musical compartido en este marco geográfico puede ser reconstruido a partir de las aportaciones arqueológicas. El canto en las basílicas paleocristianas de Baleares (siglos IV-IX d.C.) se puede relacionar con la interpretación de un repertorio vocal similar al de las prácticas musicales cristianas provenientes del norte de África; hipótesis reforzada con documentos como la carta del obispo Severo (s. V) y las descripciones del repertorio pregregoriano cantado el norte de África (McKinnon 2000), además de restos de cerámica y elementos estudiados en las tumbas de las excavaciones de los últimos años. La aproximación multidisciplinar permite reconstruir las prácticas musicales en periodos históricos lejanos de los cuales no se tiene suficiente información; además de documentar el intercambio entre las diferentes comunidades mediterráneas. Se puede constatar así que este intercambio no era sólo de bienes o mercancías, sino también de prácticas culturales, religiosas y antropológicas.
- català
S’analitzen aquí els tintinnabula i el cant a les basíliques paleocristianes mallorquines com a exemple d’estudi interdisciplinari des de l’arqueologia i etnomusicologia; la qual cosa permet reconstruir paisatges sonors que vinculaven les antigues comunitats mediterrànies. El terme paisatge sonor és usat com a definició de pràctiques musicals amb un concepte tímbric i vocal compartit des d’èpoques molt primerenques. En aquest article es considera, en primer lloc, la natura del so com l’element que vincula tot un grup d’idiòfons diversos de la Mediterrània, fabricats en metall i relacionats amb contextos funeraris (des de Sicília a Sardenya, Còrsega, Creta, Egipte, Itàlia i costa catalanavalenciana). S’estudien els tintinnabula —discs de bronze que apareixen en jaciments funeraris del talaiòtic i posttalaiótic a les Illes Balears del c. 650 a.C. fins 123 a.C.— a més de campanetes i altres idiòfons. L’examen de les diverses aportacions arqueològiques des de la perspectiva etnomusicològica i organològica condueix a considerar-los instruments amb caràcter processional o de dansa que comparteixen una mateixa «idea sonora» o «idea tímbrica» subjacent als contextos en què s’usaven. Tot plegat esdevé una conceptualització o simbolització del timbre d’aquests instruments arreu de la Mediterrània. Segles després, un altre exemple de repertori musical compartit en aquest marc geogràfic pot ser reconstruït a partir de les aportacions arqueològiques. El cant en les basíliques paleocristianes de les Balears (segles IV-IX d.C.) es pot relacionar amb la interpretació d’un repertori vocal semblant al de les pràctiques musicals cristianes provinents del nord d’Àfrica; hipòtesi reforçada amb documents com la carta del bisbe Sever (s. V) i les descripcions del repertori pregregorià cantat al nord d’Àfrica (McKinnon 2000), a més de restes de ceràmica i elements de les tombes estudiades en les excavacions dels darrers anys. L’aproximació multidisciplinària permet reconstruir les pràctiques musicals en períodes històrics llunyans, dels quals no se’n té prou informació; a més de documentar el bescanvi entre les diferents comunitats mediterrànies. Es pot constatar així que aquest intercanvi no era solament de bens o mercaderies, sinó també de pràctiques culturals, religioses i antropològiques.
- English
The tintinnabula and the chant in the Paleochristian basilicas of Mallorca are analysed here, as an example of interdisciplinary approach from the archaeologial and ethnomusicologial perspectives that allows to outline soundscapes that linked the ancient Mediterranean communities. The term soundscape is used here as a definition of musical practices within a music timbre concept shared from early times. So that, the nature of sound is considered in this paper as the element that links a group of diverse idiophones in the Mediterranean, manufactured in metal and related to funerary sites (from Sicily to Sardinia, Corsica, Crete, Egypt, Italy and the Catalan-Valencian coast) such as tintinnabula —bronze discs that appear in the Balearic Islands dated 650 B.C. up to 123 B.C.) and small bells and other instruments. The various contributions lead to the consideration of these instruments as processional or dance ones, and underlying all these examples remains the «sound idea» or «timbre idea» common to them, which becomes a conceptualization or symbolization of their sound present throughout the Mediterranean. Centuries later, another example of a musical repertoire shared in this geographical setting becomes also significant from the archaeological contributions. The chant in the Balearic Paleo-Christian basilicas (4th-9th centuries A.D.) can be related to the performance of a vocal repertoire similar to the Christian musical practices from North Africa; a hypothesis that is reinforced with documents such as the letter from the Bishop Severe (s. V), descriptions of the pregregorian repertoire sung in North Africa (McKinnon 2000), as well as ceramics remains and elements of the tombs examined in recent excavations. The multidisciplinary approach allows to enrich the knowledge of musical practices in early historical periods, in addition to documenting the exchange between the different Mediterranean communities. It is a fact that this exchange was not only goods, but also cultural, religious and anthropological practices.
