City of Cambridge, Estados Unidos
Barcelona, España
La deuda pública europea aumentará de forma muy importante en 2020. Específicamente, del 86% del PIB de 2019 hasta el 103% del PIB de la eurozona según la Comisión Europea. Este aumento es inevitable y hasta cierto punto deseable, dadas las circunstancias actuales. En efecto, el shock macroeconómico provocado por la COVID-19 está obligando a los gobiernos de los distintos Estados miembros a una actuación ambiciosa para amortiguar al máximo la caída de la actividad y apoyar a los sectores más afectados. De hecho, se puede argumentar que para evitar una recesión larga, el coste de las medidas fiscales debería acercarse a lo que caiga el PIB.1 Sin embargo, aunque este aumento de la deuda pública es ineluctable a corto plazo si queremos evitar un agravamiento de la situación económica, bien es cierto que plantea retos importantes a medio plazo tanto desde el punto de vista de la sostenibilidad como de los efectos macroeconómicos que puede comportar.
En lo tocante a la sostenibilidad, lo cierto es que la situación es manejable siempre que se aborde, una vez superado lo peor de la crisis, la mencionada reducción de la deuda pública. Según la Comisión Europea,2 la deuda pública alcanzará su pico en 2020, pero a partir de ahí seguirá una trayectoria descendente que permitirá que se reduzca paulatinamente. A pesar de esto, en los próximos años, la reducción de la deuda será muy gradual: según simulaciones de la Comisión, en 2024 la deuda pública de la eurozona todavía se situará entre el 90% y el 100% del PIB con un 80% de probabilidad.
¿Qué factores nos pueden llevar a adoptar una visión relativamente optimista? Pues, por ejemplo, que los ambiciosos programas de compra de activos del BCE en el mercado secundario han logrado comprimir las primas de riesgo de las economías periféricas, de modo que un repunte del riesgo soberano no aparece en el radar. Además, otros factores a destacar son el diferencial positivo entre la tasa de crecimiento de la economía (g) y unos tipos de interés (r) en mínimos históricos, así como la composición de la deuda pública europea (el vencimiento de las obligaciones ha aumentado y a mediados de 2020 se situaba en unos holgados 7,5 años de promedio). Este diferencial positivo provee una red de seguridad a corto plazo, pero será indispensable diseñar un plan que garantice la sostenibilidad de las cuentas públicas; tarde o temprano, el tipo de interés al que se financia el tesoro público repuntará.3 Para hilar más fino, hemos realizado un pequeño ejercicio de sostenibilidad para uno de los países europeos con una mayor deuda pública como es Italia (no en vano, es junto a Grecia la única economía europea con una deuda pública en 2019 por encima del 120% del PIB, y se prevé que alcance el 160% en 2020) y la hemos comparado con una economía muy saneada como Alemania.
En el caso de Italia, la sostenibilidad de la deuda pública no estará en cuestión siempre que a un crecimiento económico decente (que requerirá de reformas económicas) se le añada un esfuerzo fiscal notable: con unos supuestos razonables de crecimiento y coste de la deuda, para alcanzar una deuda pública del 60% del PIB en 2040 (consistente con el Pacto de Estabilidad y Crecimiento), Italia debería sostener superávits primarios del 5,3% del PIB hasta 2040, muy por encima del 2,5% promedio de los últimos ocho años (véase el primer gráfico) y algo que no ha hecho ningún país del mundo en la historia reciente. Con el mencionado promedio de superávits primarios del 2,5% del PIB, la deuda se reduciría pero no llegaría al 60%... hasta 2065. Y para lograr una trayectoria descendente de la deuda bastaría sostener superávits primarios superiores al 0,6% del PIB.
El deute públic europeu augmentarà de forma molt important el 2020. Segons la Comissió Europea, a la zona de l’euro, passarà del 86% del PIB del 2019 al 103% del PIB. Ateses les circumstàncies actuals, aquest augment és inevitable i, fins a un cert punt, desitjable. En efecte, el xoc macroeconòmic provocat per la COVID-19 obliga els governs dels diferents Estats membres a una actuació ambiciosa per esmorteir al màxim la caiguda de l’activitat i fer costat als sectors més afectats. De fet, es pot argumentar que, per evitar una recessió llarga, el cost de les mesures fiscals s’hauria d’acostar al nivell al qual caigui el PIB.1 No obstant això, malgrat que aquest augment del deute públic és inevitable a curt termini si volem evitar un agreujament de la situació econòmica, és cert que planteja reptes importants a mitjà termini tant des del punt de vista de la sostenibilitat com dels efectes macroeconòmics que pot comportar.
Pel que fa a la sostenibilitat, la veritat és que la situació és manejable sempre que s’abordi, quan se superi el pitjor de la crisi, l’esmentada reducció del deute públic. Segons la Comissió Europea,2 el deute públic assolirà el seu pic el 2020, però, a partir d’aquí, seguirà una trajectòria descendent que permetrà que es redueixi de forma progressiva. Malgrat tot, en els propers anys, la reducció del deute serà molt gradual: segons les simulacions de la Comissió, el 2024, el deute públic de la zona de l’euro se situarà encara entre el 90% i el 100% del PIB amb el 80% de probabilitat.
Quins factors ens poden empènyer a adoptar una visió relativament optimista? Doncs, per exemple, que els ambiciosos programes de compra d’actius del BCE al mercat secundari han aconseguit comprimir les primes de risc de les economies perifèriques, de manera que un repunt del risc sobirà no apareix al radar. A més a més, altres factors que cal destacar són el diferencial positiu entre la taxa de creixement de l’economia (g) i uns tipus d’interès (r) en mínims històrics, així com la composició del deute públic europeu (el venciment de les obligacions ha augmentat i, a mitjan 2020, es va situar, de mitjana, en uns folgats 7,5 anys). Aquest diferencial positiu proveeix una xarxa de seguretat a curt termini, però serà indispensable dissenyar un pla que garanteixi la sostenibilitat dels comptes públics, perquè, tard o d’hora, el tipus d’interès al qual es finança el tresor públic repuntarà.3 Per filar més prim, hem realitzat un petit exercici de sostenibilitat amb el deute públic d’Itàlia, un dels més elevats d’Europa (no en va, al costat de Grècia, és l’única economia europea amb un deute públic per damunt del 120% del PIB el 2019, i es preveu que s’enfili fins al 160% el 2020), i l’hem comparat amb el d’una economia molt sanejada com Alemanya.
En el cas d’Itàlia, no es qüestionarà la sostenibilitat del deute públic si, a un creixement econòmic decent (que exigirà reformes econòmiques), se li afegeix un esforç fiscal notable: amb uns supòsits raonables de creixement i de cost del deute, per assolir un deute públic del 60% del PIB el 2040 (coherent amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement), Itàlia hauria de mantenir superàvits primaris del 5,3% del PIB fins al 2040, molt per damunt del 2,5% mitjà dels vuit últims anys (vegeu el primer gràfic), quelcom que no ha fet cap país del món en la història recent. Amb la mitjana esmentada de superàvits primaris del 2,5% del PIB, el deute es reduiria, però no arribaria al 60% fins al... 2065. I per, aconseguir una trajectòria descendent del deute, seria suficient sostenir superàvits primaris superiors al 0,6% del PIB.
European public debt will experience a sharp rise in 2020. Specifically, it will go from 86% of euro area GDP in 2019 to 103%, according to the European Commission. This increase is inevitable, and to some extent desirable, given the current circumstances.
Indeed, the macroeconomic shock caused by the COVID-19 pandemic is forcing the governments of the various Member States to take ambitious action to cushion the fall in economic activity and support the sectors hardest hit. Indeed, it can be argued that in order to avoid a long recession, the cost of the fiscal measures introduced should be similar to the decline in GDP.1 Nevertheless, while this increase in public debt is inescapable in the short term if we want to avoid an aggravation of the economic situation, it poses significant challenges in the medium term both in terms of sustainability and with regard to the macroeconomic effects it could entail.
On the sustainability front, the fact is that the situation is manageable provided that measures are taken to reduce public debt once the worst of the crisis has passed. According to the European Commission2 public debt will peak in 2020, before gradually falling back down. As for how gradually: according to the Commission’s simulations, in 2024 there is an 80% probability that euro area public debt will still stand at between 90% and 100% of GDP.
What factors can offer us cause for relative optimism? For starters, the ECB’s ambitious asset purchase programmes in the secondary market have managed to reduce the risk premiums of the peripheral economies, making a spike in sovereign risk unlikely. Other factors worth highlighting include the positive differential between the growth rate of the economy (g) and interest rates (r) which are at historical lows, as well as the composition of European public debt (the maturity of the obligations has increased, and by mid-2020 it stood at around 7.5 years on average). This positive differential provides a safety net in the short term, but it will be essential to design a plan that ensures the sustainability of the public accounts; sooner or later, the interest rate at which the public treasury is financed will start to rise.To refine our assessment, we have carried out asmall sustainability exercise for one of the European countries with the highest public debt, namely Italy (together with Greece it is the only European economy with a level of public debt in 2019 above 120% of GDP, and it is expected to reach 160% in 2020), and we have compared it with a very healthy economy, Germany.
In the case of Italy, the sustainability of public debt will not be at risk provided there is a combination of decent economic growth (which will require economic reforms) and a significant fiscal effort: using reasonable assumptions for growth and the cost of debt, in order to cut public debt to 60% of GDP by 2040 (consistent with the Stability and Growth Pact), Italy would eed to sustain primary surpluses of 5.3% of GDP until that year. This is well above the 2.5% average of the past eight years (see first chart) and something that no country in the world has done in recent history. With the aforementioned average primary surplus of 2.5% of GDP, the debt would still be reduced, but it would not reach 60%... until 2065. To set the debt on a downward trajectory, sustaining primary surpluses above 0.6% of GDP would suffice.
In contrast, in Germany, which is starting from a position of very healthy public accounts, the situation is clearly better: the country could allow itself the luxury of sustaining primary deficits of 0.6% of GDP until 2040 (the average of the last eight years has been a primary surplus of 1.7%) in order to reach the level of 60% of GDP in that year.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados