An introduction to «Le droit au logement face aux inégalités sociales et urbaines»

• Renaud Goyer ^[1] ; Jean-Vincent Bergeron-Gaudin ^[1]
  1. [1] University of Quebec at Montreal

     University of Quebec at Montreal

     Canadá

     
• Localización: Kultur: revista interdisciplinària sobre la cultura de la ciutat, ISSN-e 2386-5458, Vol. 7, Nº. 13, 2020 (Ejemplar dedicado a: El derecho a la vivienda frente a las desigualdades sociales y urbanas), págs. 19-46
• Idioma: francés
• Títulos paralelos:
  • Una introducción a «las relaciones sociales desiguales y la lucha por el derecho a la vivienda y a la ciudad»
  • Introduction: «Unequal social relations and the fight for the right to housing and to the city»
  • Una introducció a «les relacions socials desiguals i la lluita pel dret a l’habitatge i a la ciutat»
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • español

    En su prefacio de 1887 a La cuestión de la vivienda, Engels (1976 [1887]) recuerda que una de las consecuencias de la transformación del capitalismo es la escasez de viviendas. La construcción de las fábricas comporta la destrucción de las viviendas existentes mientras atrae a muchos campesinos en busca de trabajo en estas mismas fábricas. Al hacerlo, cita varios ejemplos, en Inglaterra, Alemania y España, que muestran que la crisis de la vivienda, estrechamente vinculada al capitalismo, se caracteriza por «un empeoramiento particular de las malas condiciones de la vivienda», «un aumento enorme de los alquileres», «un hacinamiento aún mayor de inquilinos en cada casa y, para algunos, la imposibilidad de encontrar siquiera una vivienda» (pág. 26). Para responder a esta crisis, lo único que propone la burguesía es el acceso a la propiedad de la vivienda, lo que es incompatible con la necesaria libertad de movimiento de los trabajadores para el funcionamiento del capitalismo. Sin embargo, para este último, la cuestión de la vivienda representaba sólo un problema derivado de él, no un problema en sí mismo. Como si el análisis de las relaciones de alquiler nos enseñara poco más que el de las relaciones de clase, la cuestión de la vivienda se resuelve con el análisis de estas relaciones y del capitalismo. Ahora bien, como él mismo menciona en su respuesta a Proudhon, la cuestión de la vivienda no es sólo privativa de la clase obrera, sino que también afecta igualmente a la pequeña burguesía. La vivienda es, en efecto, inseparable de los procesos del capitalismo, pero estos últimos adoptan formas particulares, cuya experiencia revela relaciones sociales desiguales que, a la inversa, permiten comprender el capitalismo, y que los vínculos entre la desigualdad y la vivienda pueden arrojar luz sobre las estructuras sociales contemporáneas (Goyer, 2017). Como sostiene Keenan (2004), «las estructuras sociales no son entidades independientes y separadas que imponen su poder a los individuos, sino que más bien siguen limitando o apoyando la acción humana porque están incrustadas en las formas de interacción que construyen las estructuras» (pág. 541, traducción nuestra).

    Aunque la vivienda es inicialmente un concepto simple —un edificio que proporciona refugio a uno o más individuos (Havel, 1985)— es un bien complejo y multidimensional que incluye una pluralidad de medios y fines (Pezeu-Massabuau, 1983). Es la base sobre la que los miembros de una comunidad están anclados a un territorio y a esa misma comunidad, pero también es lo que permite protegerse de la comunidad y el entorno. Sin embargo, varios procesos socavan esta relación, en particular para los inquilinos. Entre otras cosas, los problemas cada vez más apremiantes de salubridad de la vivienda que contribuyen a la exclusión social de los inquilinos que se enfrentan a ella, así como el aumento de los desplazamientos forzados (desalojo o embargo de la vivienda) de los inquilinos para permitir a los promotores transformar el entorno construido para obtener más beneficios, son fenómenos que amenazan el derecho a la vivienda. En ambos casos, los inquilinos se enfrentan a procesos de despojo de sus viviendas y espacios vecinales y plantean serios desafíos para la organización y el desarrollo del territorio. Las desigualdades que se entrecruzan comprenden así múltiples dimensiones que pueden interactuar entre sí, ya sean políticas, espaciales, económicas o incluso ambientales. Por consiguiente, el estudio de las desigualdades en materia de vivienda constituye un punto de entrada sociológico pertinente para comprender lo que caracteriza las experiencias sociales contemporáneas, en particular las urbanas. Permite cuestionar la forma en que se ponen en práctica las relaciones sociales desiguales y cómo se puede garantizar la justicia social a partir de él.

  • català

    En el seu prefaci de 1887 a De la qüestió de l’habitatge, Engels (1976 [1887]) recorda que una de les conseqüències de la transformació del capitalisme és l’escassetat d’habitatges. La construcció de les fabriques comporta la destrucció dels habitatges existents mentre atrau a molts llauradors a la recerca de treball en aquestes mateixes fàbriques. En fer-ho, cita diversos exemples, a Anglaterra, Alemanya i Espanya, que mostren que la crisi de l’habitatge, estretament vinculada al capitalisme, es caracteritza per «un empitjorament particular de les males condicions de l’habitatge», «un augment enorme dels lloguers», «un amuntegament encara major d’inquilins en cada casa i, per a alguns, la impossibilitat de trobar si més no un habitatge» (pàg. 26). Per a respondre a aquesta crisi, l’única cosa que proposa la burgesia és l’accés a la propietat de l’habitatge, la qual cosa és incompatible amb la necessària llibertat de moviment dels treballadors per al funcionament del capitalisme. No obstant això, per a aquest últim, la qüestió de l’habitatge representava només un problema derivat d’ell, no un problema en si mateix. Com si l’anàlisi de les relacions de lloguer ens ensenyara poc més que el de les relacions de classe, la qüestió de l’habitatge es resol amb l’anàlisi d’aquestes relacions i del capitalisme. Ara bé, com ell mateix esmenta en la seua resposta a Proudhon, la qüestió de l’habitatge no és només privativa de la classe obrera, sinó que també afecta igualment a la xicoteta burgesia. L’habitatge és, en efecte, inseparable dels processos del capitalisme, però aquests últims adopten formes particulars, l’experiència de les quals revela relacions socials desiguals que, al revés, permeten comprendre el capitalisme, i que els vincles entre la desigualtat i l’habitatge poden aportar informació sobre les estructures socials contemporànies (Goyer, 2017). Com sosté Keenan (2004), «les estructures socials no són entitats independents i separades que imposen el seu poder als individus, sinó que més aviat continuen limitant o donant suport a l’acció humana perquè estan incrustades en les formes d’interacció que construeixen les estructures» (pàg. 541, traducció nostra).

    Encara que l’habitatge és inicialment un concepte simple —un edifici que proporciona refugi a un o més individus (Havel, 1985)— és un bé complex i multidimensional que inclou una pluralitat de mitjans i de fins (Pezeu-Massabuau, 1983). És la base sobre la qual els membres d’una comunitat estan ancorats a un territori i a eixa mateixa comunitat, però també és el que permet protegir-se de la comunitat i l’entorn. No obstant això, diversos processos soscaven aquesta relació, en particular per als inquilins. Entre altres coses, els problemes cada vegada més urgents de salubritat de l’habitatge que contribueixen a l’exclusió social dels inquilins que s’enfronten a ella, així com l’augment dels desplaçaments forçats (desallotjament o embargament de l’habitatge) dels inquilins per a permetre als promotors transformar l’entorn construït per a obtindre més beneficis, són fenòmens que amenacen el dret a l’habitatge. En tots dos casos, els inquilins s’enfronten a processos de despulla dels seus habitatges i espais veïnals i plantegen seriosos desafiaments per a l’organització i el desenvolupament del territori. Les desigualtats que s’entrecreuen comprenen així múltiples dimensions que poden interactuar entre si, ja siguen polítiques, espacials, econòmiques o fins i tot ambientals. Per consegüent, l’estudi de les desigualtats en matèria d’habitatge constitueix un punt d’entrada sociològic pertinent per a comprendre el que caracteritza les experiències socials contemporànies, en particular les urbanes. Permet qüestionar la forma en què es posen en pràctica les relacions socials desiguals i com es pot garantir la justícia social a partir d’ell.

  • English

    In his 1887 preface to The Housing Question, Engels (1976 [1887]) notes that the housing shortage is one of the consequences of capitalist transformation. Existing housing is demolished to build factories, which in turn attract large numbers of rural workers seeking employment. Engels cites various examples, in England, Germany and Spain, that show how the housing crisis, closely bound up with capitalism, is characterised by “the peculiar intensification of the bad housing conditions”, “a colossal increase in rents”, “aggravation of overcrowding in the individual houses, and, for some, the impossibility of finding a place to live at all” (p. 26). The only suggestion from the bourgeoisie in response to this crisis was access to home ownership, which is incompatible with the freedom of movement of workers required for capitalism to function. However, as far as capitalism was concerned, the housing question was only a problem deriving from itself, not a problem per se. As if analysis of rental relations teaches us little more than an analysis of class relations, the housing question is resolved by analysing rental relations and capitalism. However, as Engels stated in his response to Proudhon, the housing question is not limited to the working class, but also affects the petty bourgeoisie. Housing is, in effect, inseparable from the processes of capitalism, but these processes adopt particular forms, the experience of which reveals unequal social relations that actually further our understanding of capitalism, and that show how the links between inequality and housing can illuminate contemporary social structures (Goyer, 2017). As Keenan (2004) argues, “Social structures are not remote entities that exert power onto human persons; rather, they continue to limit or support human actions because of the continued human interactional patterns that construct the structures” (p. 541).

    Although on the face of it housing is a simple concept––a building the provides shelter to one or more individuals (Havel, 1985)––it is a complex, multidimensional asset that comprises a plurality of means and ends (Pezeu-Massabuau, 1983). It is the base on which members of a community are anchored to a territory and their community, but it is also what enables them to protect themselves from the community and the environment. Yet various processes undermine this relationship, particularly for tenants. Phenomena that threaten the right to housing include the increasingly urgent problems of housing sanitation that contribute to the social exclusion of tenants faced with these challenges, and the rise in forced displacement (through eviction or foreclosure) of tenants to allow developers to transform the built environment in pursuit of greater profits. In both cases, tenants face processes in which their dwellings and neighbourhood spaces are plundered, and that pose serious challenges for territorial planning and development. The intertwined inequalities therefore encompass multiple dimensions, whether political, spatial, economic or even environmental, that can interact with each other. The study of inequalities in the question of housing is thus a pertinent sociological point of access to understand what characterises contemporary social, and especially urban, experiences. It allows us to question how unequal social relations are put into practice, and how social justice can be guaranteed from such analysis.

  • français

    Dans sa préface de 1887 à La question du logement, Engels (1976[1887]) rappelle qu’une des conséquences de la transformation du capitalisme constitue la pénurie de logement. La construction des usines amène la destruction des habitations existantes tout en attirant de nombreux paysans à la recherche de travail dans ces mêmes usines. Ce faisant, il évoque plusieurs exemples, tant en Angleterre, qu’en Allemagne ou en Espagne, démontrant que la crise du logement, intimement liée au capitalisme, se caractérise par une « aggravation particulière des mauvaises conditions d’habitation », « une énorme augmentation des loyers », « un entassement encore accru de locataires dans chaque maison et pour quelques-uns l’impossibilité de trouver même à se loger » (p. 26). Pour répondre à cette crise, tout ce que la bourgeoisie propose c’est l’accession à la propriété incompatible avec la nécessaire liberté de mouvement des ouvriers pour le fonctionnement du capitalisme. Pour ce dernier toutefois, la question du logement ne représentait qu’un problème découlant de celui-ci et non pas un problème en soit. Comme si l’analyse des rapports locatifs ne nous apprenait peu de choses de plus que celle des rapports de classe, la question du logement se résout par l’analyse de ceux -ci et du capitalisme. Or, et il le mentionne lui-même dans sa réponse à Proudhon, la question du logement n’est pas que l’apanage de la classe ouvrière mais elle affecte également la petite bourgeoisie. Le logement est effectivement inséparable des processus du capitalisme, mais ceux-ci prennent des formes particulières, dont l’expérience révèle des rapports sociaux inégalitaires qui permettent à l’inverse de comprendre le capitalisme et que les liens entre inégalités et logement peuvent nous éclairer sur les structures sociales contemporaines (Goyer, 2017). Comme l’affirme Keenan (2004) : « les structures sociales ne sont pas entités indépendantes et séparées qui imposent leur pouvoir sur les individus, elles continuent, plutôt, à limiter ou à supporter l’action humaine parce qu’elles sont inscrites dans leurs formes interactionnelles qui, elles, construisent les structures » (p. 541, notre traduction).

    Même si, au départ, le logement est un concept simple – un bâtiment permettant à un ou plusieurs individus de se loger (Havel, 1985) – il représente un bien complexe, à multiples dimensions, qui comprend une pluralité de moyens et de finalités (Pezeu-Massabuau, 1983). C’est la base sur laquelle s’ancrent les membres d’une collectivité à un territoire et à une communauté mais ce qui permet de se protéger de la communauté et de l’environnement. Pourtant, plusieurs processus fragilisent ce rapport, en particulier pour les locataires. Entre autres, les problèmes de plus en plus prégnants de salubrité des logements contribuant à l’exclusion sociale des locataires qui y font face ainsi que l’augmentation des déplacements forcés (éviction ou reprise de logement) de locataires pour permettre à des promoteurs de transformer le cadre bâti pour en tirer davantage de profits, constituent des phénomènes de menace du droit au logement. Dans les deux cas, les locataires font face à des processus de dépossession de leurs espaces du logement et du quartier et posent de sérieux défis pour l’organisation et le développement du territoire. Les inégalités qui sont imbriquées comportent ainsi de multiples dimensions pouvant interagir entre elles, qu’elles soient politiques, spatiales, économiques, voire même environnementales. Par conséquent, l’étude des inégalités de logement constitue un point d’entrée sociologique pertinent pour comprendre ce qui caractérise les expériences sociales contemporaines, notamment urbaines. Il permet de questionner comment se mettent en œuvre les rapports sociaux inégalitaires et comment peut-on assurer la justice sociale à partir de celui-ci.