L’escriptura de la psicoanàlisi: claus literàries de la Deutung freudiana

• Autores: Alfonso A. Gracia Gómez
• Localización: 452ºF: Revista de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada, ISSN-e 2013-3294, Nº. 22, 2020 (Ejemplar dedicado a: Pensament literari català: reflexions critiques), págs. 116-133
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • La escritura del psicoanálisis: claves literarias de la Deutung freudiana
  • Writing in Psychoanalysis: Literary Traits in the Freudian Deutung
• Enlaces
  • Texto completo
• Dialnet Métricas: 1 Cita
• Resumen
  • español

    En el siguiente artículo se analiza la relación del psicoanálisis con la escritura. Para ello, partiendo de consideraciones relativas a la similitud entre el acto de escribir y la práctica de la asociación libre, que asemejan la experiencia vital del analizante con un «texto» de ficción, se explica que la cuestión de la constitución subjetiva del paciente como «novela», de acuerdo a la formulación clásica freudiana, es algo más que una metáfora. Por el contrario, esta circunstancia marca una deriva clave en la consideración freudiana del arte en general y de la literatura en particular, para los que el Dichter o escritor literario se convierte en un auténtico modelo de la propia labor analítica.

  • català

    En el següent article s’analitza la relació de la psicoanàlisi amb l’escriptura. Per això, partint de consideracions relatives a la similitud entre l’acte d’escriure i la pràctica de l’associació lliure, que comparen l’experiència vital de l’analitzant amb un «text» de ficció, s’explica que la qüestió de la constitució subjectiva del pacient com a «novel·la», d’acord amb la formulació clàssica freudiana, és més que una metàfora. Contràriament a això, aquesta circumstància marca una deriva clau en la consideració freudiana de l’art en general i de la literatura en particular, per als quals el Dichter o escriptor literari esdevé un autèntic model de la pròpia tasca analítica.

  • English

    This article analyzes the relationship between psychoanalysis and writing. To do this, it draws on conceptualizations of the act of writing as similar to the practice of free association, in which the experience of the person carrying out the analysis is comparable to the reading of a fictional “text”. It argues that the subjective constitution of the patient as a “novel”, according to the Freudian classical formulation, is more than a metaphor. Rather, this circumstance marks a key shift in the Freudian consideration of art in general and of literature in particular, for which the Dichter or literary writer becomes a true model of the analytical work itself.