Resumen de New ways of hiding:: towards metainterface realism

Søren Bro Pold

• español

  Las interfaces tienen un historial de realismo, ya que son intentos de cartografiar, representar e interactuar con la realidad. Sin embargo, cambios recientes en la interfaz, que incluyen la manera en que entendemos, usamos, diseñamos y construimos interfaces, han provocado un nuevo análisis de este realismo. La interfaz contemporánea es omnipresente e invisible, se integra en los objetos cotidianos y se caracteriza por intercambios escondidos de información entre objetos. Con la difusión actual de los dispositivos móviles, sensores incrustados, servicios en la nube y captación de datos, surge un nuevo paradigma de interfaz, la metainterfaz, donde los datos y el software desaparecen de nuestros dispositivos en la nube global. La metainterfaz indica que la interfaz se ha vuelto más abstracta, generalizada, pero también espacializada en el sentido de que es ubicua, móvil, urbana y que se relaciona con nuestro entorno. La metainterfaz como concepto, práctica artística, de diseño o industrial, reclama un nuevo tipo de realismo que combine lo que se ve (por ejemplo, datos, herramientas, operaciones y transacciones) con cómo se ve (la metainterfaz y su software, redes y ejecuciones) y con cómo se nos ve (cómo se capta, trata los datos, elabora el perfil, computa o «ejecuta» al usuario o usuarios). En otro sentido, necesitamos una «forma de ver» que vaya más allá de lo visual y que integre la metainterfaz y sus repercusiones. De hecho, estas repercusiones se pueden ver como dos formas de ocultarse: 1) la ocultación minimalista, por ejemplo, ocultar el procesamiento de datos, monitorización y elaboración del perfil que se desarrollan en infraestructuras informáticas en la nube detrás de la interfaz de usuario minimalista e inmediata; y 2) la ocultación del entorno, que incluye ocultar su modo de control como inteligente, por ejemplo. Estas dimensiones a veces se combinan, pero se pueden investigar en talleres de realismo de la metainterfaz. Este artículo analizará estas opciones centrándose en el arte que explora y produce alternativas a esta aparente desaparición por parte de los artistas Ben Grosser, Joana Moll, James Bridle, E. L. Putnam, y los talleres de Joana Moll y otros.

• català

  Les interfícies tenen una història de realisme, ja que són intents de cartografiar, representar i interactuar amb la realitat. Però els canvis recents en la interfície, que inclouen la manera en què entenem, utilitzem, dissenyem i construïm interfícies, han provocat una nova anàlisi del seu realisme. La interfície contemporània és omnipresent i invisible, està integrada en els objectes quotidians i es caracteritza per intercanvis d’informació que no veiem entre objectes. Amb l’augment actual dels dispositius mòbils, sensors incrustats, serveis al núvol i captació de dades, un nou paradigma d’interfície, la metainterfície, sorgeix allà on les dades i el software desapareixen dels nostres dispositius en el núvol global. La metainterfície indica que la interfície s’ha tornat més abstracta, generalitzada, però també espacialitzada, en el sentit que és ubiqua, mòbil, urbana i que es relaciona amb el nostre entorn. La metainterfície com a concepte, indústria i pràctica artística o de disseny reclama un nou tipus de realisme que combina allò que veus (per exemple, dades, eines, operacions i transaccions) amb com ho veus (la metainterfície i el seu software, xarxes i execucions) i com et veu a tu (com capta, tracta les dades, elabora el perfil, computa o «executa» l’usuari o usuaris). En un altre sentit, necessitem una «manera de veure» que vagi més enllà d’allò visual i que integri la metainterfície i els seus efectes. De fet, aquests efectes es poden veure com dues maneres d’amagar-se: 1) l’amagatall minimalista, per exemple, amagar-se del processament de dades, la monitorització i l’elaboració del perfil que es desenvolupen en infraestructures computacionals al núvol just darrere de la interfície de l’usuari minimalista, i 2) l’amagatall de l’entorn, que inclou amagar el seu mode de control com a intel·ligent, per exemple. Aquestes dimensions de vegades es combinen, però se’n pot fer recerca en tallers de realisme de la metainterfície. Aquest article analitzarà aquestes opcions centrant-se en l’art que explora i produeix alternatives a aquesta aparent desaparició per part dels artistes Ben Grosser, Joana Moll, James Bridle, E. L. Putnam, i els tallers de Joana Moll i els autors, entre d’altres.

• English

  Interfaces have a history of realism as attempts to map, represent and interact with reality. However, recent changes in the interface, including both the way we understand, use, design and build interfaces, merits a new discussion of its realism. The contemporary interface is both omnipresent and invisible, at once integrated into everyday objects and characterised by hidden exchanges of information between objects. With the current spread of mobile devices, embedded sensors, cloud services, and data capture, a new interface paradigm, the metainterface, arises where data and software disappear from our devices and into the global cloud. The metainterface indicates that the interface has become more abstract, generalised, but also spatialised in the sense of being ubiquitous, mobile, urban and related to the things of our environment. The metainterface as a concept, industry and art/design practice calls for a new kind of realism which combines what you see (e.g. the data, tools, operations, transactions) with how you see it (the metainterface and its software, networks and executions), including how it sees you (how the user/users are captured, datafied, profiled, computed and ‘executed’). In other ways we need a ‘way of seeing’ that goes beyond the visual and integrates the metainterface and its effects. Currently these effects can be seen as two ways of hiding: 1) Minimalist hiding, e.g. the hiding of the datafication, monitoring and profiling going on in cloud computing infrastructures behind its immediate, minimalist user-interface. 2) Environmental hiding, including hiding its mode of control as smart for example. These dimensions are often combined but can be investigated in workshops for metainterface realism. This article will discuss these options by looking at art that explores and produces alternatives to this seeming disappearance by the artists Ben Grosser, Joana Moll, James Bridle, EL Putnam and workshops by Joana Moll and the authors et al.