What does an image prove?
-
-
[1] Universidad Politécnica de Valencia
Universidad Politécnica de Valencia
Valencia, España
-
- Localización: Artnodes: revista de arte, ciencia y tecnología, ISSN-e 1695-5951, Nº. 24, 2019 (Ejemplar dedicado a: After the post-truth), págs. 53-63
- Idioma: inglés
- Títulos paralelos:
- Què prova una imatge?
- ¿Qué prueba una imagen?
- Enlaces
-
Resumen
- español
Este artículo es un ensayo crítico sobre la imagen-dato, que pretende desvelar las características que la elevan, de entre todos los modos de representación, a su actual estatus de prueba. A partir de dos estudios de caso, donde son usadas imágenes de videovigilancia, reflexionamos sobre la inflación que sufre la imagen-dato en su circulación, desde su papel original como dispositivo propio del ámbito de la seguridad hasta su actual papel como recurso al servicio del entretenimiento de masas. Para explicar las mutaciones que sufre esta categoría de representación (imagen-dato), y su conversión en una prueba en los ámbitos jurídicos y sociales, nos hemos apoyado en la genealogía de la imagen disciplinaria trazada por Tagg, en el concepto de estética forense de Weizman y de imagen-spam de Steyerl. Hemos hallado en el análisis de los casos estudiados determinadas características propias de la imagen-vigilancia que contribuyen a segregarlas cualitativamente del resto de imágenes contemporáneas. Su aspecto difuso, su relación contingente con el suceso que captan, la aparente ausencia de subjetividad que presentan, la constituyen como una categoría de imagen que mantiene la relación más sólida posible con su referente, siendo prácticamente la misma cosa. La imagen-dato, con su plusvalía semiótica, provoca una confusión absoluta entre representación y realidad. Sin embargo, desde nuestro punto de vista, las imágenes no prueban nada. Son simplemente un dispositivo de predicción del pasado, que sirve fundamentalmente como superficie especular de proyección del deseo de ver lo que se quiere ver. Como especialistas en la producción de imágenes, tenemos la obligación de poner en crisis estas lógicas de la representación e intentar al menos desvelar los dispositivos de producción de verdad en el régimen escópico de la posverdad.
- català
Aquest article és un assaig crític sobre la imatge-dada, que pretén desvetllar les característiques que l’eleven, entre tots els modes de representació, a l’estatus actual de prova. A partir de dos estudis de casos, on s’utilitzen imatges de videovigilància, reflexionem sobre la «inflació» que pateix la imatge-dada en la seva circulació des del seu paper original com a dispositiu propi de l’àmbit de la seguretat fins al seu paper actual com a «recurs» al servei de l’entreteniment de masses. Per explicar les mutacions que pateix aquesta categoria de representació (imatge-dada) i la seva conversió en una prova en els àmbits jurídics i socials, ens hem basat en la genealogia de la imatge disciplinària traçada per Tagg, en el concepte d’estètica forense de Weizman i d’imatge-spam de Steyerl. Hem trobat en l’anàlisi dels casos estudiats certes característiques pròpies de la imatge-vigilància que contribueixen a segregar-les qualitativament de la resta d’imatges contemporànies. El seu aspecte difús, la seva relació contingent amb l’esdeveniment que capturen i l’aparent absència de subjectivitat que presenten la constitueixen com una categoria d’imatge que manté la relació més sòlida possible amb el seu referent, i és pràcticament la mateixa cosa. La imatge-dada, amb la seva «plusvàlua» semiòtica, provoca una confusió absoluta entre representació i realitat. Però, des del nostre punt de vista, les imatges no proven res. Són simplement un dispositiu de «predicció del passat» que serveix fonamentalment com a superfície especular de projecció del desig de veure allò que es vol veure. Com a especialistes en producció d’imatges tenim l’obligació de posar en qüestió aquestes lògiques de la representació i intentar, si més no, desvetllar els dispositius de producció de veritat en el règim escòpic de la postveritat.
- English
This paper is a critical essay about image data that will attempt to uncover the characteristics that will allow images to be considered, among all ways or representation, as evidence. From two case studies where videosurveillange images are used, we have reflected on image data inflation, from its original role as a safety tool to its current role as a means of mass media entertainment. To explain the mutation of image data into evidence in a legal domain, we have used concepts of forensic aesthetics by Weizman, image spam by Steyerl and the genealogy of disciplinary images drawn from Tagg. By analyzing these case studies, we have found distinct features that we typically encounter in surveillance images that make them stand out from other contemporary images.Their vague appearance, their conceivable relation with the event, and the feigned absence of subjectivity ensure these types of images and their referent have a very solid connection, even to the point that they are considered the same thing. Image data, with its semiotic surplus value, causes complete confusion between representation and reality. Nevertheless, from our point of view, these images do not prove anything. They are merely a device to predict the past, and they serve essentially as a speculative area to project the wish to see what one wants to see. As experts in image production we have the duty to challenge this dynamic of representation and attempt at least to reveal the mechanisms of producing reality in the scopic regime of post-truth.
- español
