Resumen de Remarks on Certain Affinities and Differences Between Aesthetic and Scientific Practices
- español
En 1969, Werner Heisenberg presentó un artículo en un simposio promovido por la Fundación Karajan en Salzburgo. El tema del simposio era la importancia del conocimiento científico moderno (en medicina, fisiología y física) para el arte, la música, la pedagogía y la práctica estética. El artículo de Heisenberg se tituló "La tendencia a la abstracción en el arte y la ciencia modernos".1 Heisenberg prefirió evitar centrarse en un punto de vista técnico, a favor de una consideración de principios o de una "filosofía de la cultura", para preguntar si ciertas tendencias en el arte moderno, a veces extrañas o incomprensibles, podrían tener un fenómeno similar en la ciencia moderna. A Heisenberg no le preocupaban las formas o técnicas específicas de la práctica estética o científica contemporánea, sino lo que describió como su "forma general". Resulta una posición interesante, no porque le haya proporcionado a Heisenberg una visión necesariamente nueva o privilegiada, sino porque, a diferencia de la mayoría de las discusiones sobre las relaciones entre el arte y la ciencia, no procede de manera hegemónica, en la que una disciplina se anexiona y establece la soberanía sobre otra. En la investigación de Heisenberg, los procedimientos científicos no circunscribieron ni anexaron el arte como mera ilustración, ejemplar u ornamento, y las prácticas estéticas no circunscribieron ni anexaron datos científicos como argumento, justificación, evidencia o autoridad. Tampoco se mostró demasiado preocupado por tener ecuanimidad o simetría en las relaciones de estas diversas disciplinas; le interesaban ciertas afinidades, la posibilidad de tener puntos en común en la práctica de la ciencia y el arte. ...el paso hacia una mayor generalización siempre es en sí mismo un paso hacia la abstracción, o más en concreto, hacia el siguiente nivel más alto de abstracción; porque lo general une la riqueza de diversos objetos o procesos individuales bajo un punto de vista unitario, lo que significa que, al mismo tiempo, ignora otras características consideradas sin importancia. En otras palabras, se abstrae de ellos.2 Es en este contexto que ubicaré mis comentarios sobre ciertas afinidades y diferencias entre las prácticas científicas y estéticas, al considerar la posibilidad de un terreno común en términos de abstracción, técnica y captura (es decir, qué es lo que se pretende capturar, asegurar o preservar para ser representado).
- català
El 1969, Werner Heisenberg va presentar un article en un simposi promogut per la Fundació Karajan a Salzburg. El tema del simposi era la importància del coneixement científic modern (en medicina, fisiologia i física) per a l’art, la música, la pedagogia i la pràctica estètica. L’article de Heisenberg es va titular «La tendència a l’abstracció en l’art i la ciència moderns». Heisenberg va preferir evitar centrar-se en un punt de vista tècnic, a favor d’una consideració de principis o d’una «filosofia de la cultura», per preguntar si certes tendències en l’art modern, de vegades estranyes o incomprensibles, podrien tenir un fenomen similar en la ciència moderna. A Heisenberg no li preocupaven les formes o tècniques específiques de la pràctica estètica o científica contemporània, sinó que les va descriure com la seva «forma general». Resulta una posició interessant, no perquè hagi proporcionat a Heisenberg una visió necessàriament nova o privilegiada, sinó perquè, a diferència de la majoria de les discussions sobre les relacions entre l’art i la ciència, no procedeix de manera hegemònica, en què una disciplina s’annexiona i estableix la sobirania sobre una altra. En la recerca de Heisenberg, els procediments científics no van circumscriure ni van annexar l’art com a mera il·lustració, exemplar o ornament, i les pràctiques estètiques no van circumscriure ni van annexar dades científiques com a argument, justificació, evidència o autoritat. Tampoc no es va mostrar massa preocupat per tenir equanimitat o simetria en les relacions d’aquestes diverses disciplines, li interessaven certes afinitats, la possibilitat de tenir punts en comú en la pràctica de la ciència i l’art....el pas cap a una major generalització sempre és en si mateix un pas cap a l’abstracció o, més en concret, cap al següent nivell més alt d’abstracció; perquè el general uneix la riquesa de diversos objectes o processos individuals sota un punt de vista unitari, la qual cosa significa que, al mateix temps, ignora altres característiques considerades sense importància. En altres paraules, s’abstreu d’aquests.És en aquest context que situaré les meves observacions sobre certes afinitats i diferències entre les pràctiques científiques i estètiques, considerant la possibilitat d’un terreny comú en termes d’abstracció, tècnica i captura (és a dir, què és el que es pretén capturar, assegurar o preservar per a ser representat).
- English
In 1969 Werner Heisenberg presented a paper at a symposium initiated by the Karajan Foundation in Salzburg. The theme of this symposium was the ‘significance of modern scientific knowledge—in medicine, physiology, and physics—for art, music, pedagogy and aesthetic practice.’ Heisenberg’s paper was titled “The Tendency to Abstraction in Modern Art and Science.”1. Heisenberg dissembled, preferring to avoid an approach from a technical point of view, in favour of a consideration of principle, or of a “philosophy of culture”, in order to ask whether certain tendencies in modern art, at times strange or incomprehensible, might have some parallel in the form of similar phenomena in modern science. Heisenberg was not concerned with specific forms or techniques of contemporary aesthetic or scientific practice, but with what he described as their “overall shape”. It is an interesting position, not because it afforded Heisenberg a necessarily new or privileged insight, but because unlike most discussions of the relations between art and science it did not proceed in a hegemonic manner wherein one discipline annexes and establishes sovereignty over another. In Heisenberg’s query scientific procedures did not circumscribe or annex art (as mere illustration, exemplar or ornament) and aesthetic practices did not circumscribe and annex scientific data (as argument, justification, evidence or authority). Neither was he overly concerned with an equanimity or symmetry in the relationships of these various disciplines; he was interested in certain affinities, the possibility of common grounds, in science and art as they are practised.. . .the step towards greater generality is always itself a step into abstraction—or more precisely, into the next highest level of abstraction; for the most general unites the wealth of diverse individual things or processes under a unitary point of view, which means at the same time that it disregards other features considered to be unimportant. In other words, it abstracts from them.2It is in this context that I will situate my remarks on certain affinities and differences between scientific and aesthetic practices, by considering the possibility of their common ground in terms of abstraction, technics, and capture, (i.e., what it is that is purported to be captured, secured or preserved, in order to be represented).
