Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Tras los duros trabajos: terapias para el nuevo milenio

    1. [1] Universitat Oberta de Catalunya

      Universitat Oberta de Catalunya

      Barcelona, España

  • Localización: Artnodes: revista de arte, ciencia y tecnología, ISSN-e 1695-5951, Nº. 19, 2017 (Ejemplar dedicado a: Art and speculative futures), págs. 21-27
  • Idioma: español
  • Títulos paralelos:
    • After the hard work: therapies for the new millennium
    • Després dels treballs durs: teràpies per al nou mil·lenni
  • Enlaces
  • Resumen
    • español

      El arte lleva largo tiempo reivindicando un futuro más pleno apelando a la emancipación individual, la autonomía organizativa o la «comunidad que viene». Paralelamente, emergenpropuestas que problematizan algunos de los presupuestos estratégicos de dichas retóricas, en cuanto que resultan indisociables de una determinada lógica cultural afín al sujeto liberal.Las apologías de un cansancio susceptible de desactivar la «violencia neuronal» que despliega el capitalismo contemporáneo (Han), la potencialidad política de la «extenuación» (Bifo) o la necesidad de «recuperar el sueño tras su asalto» (Crary) vendrían a ser coartadas programáticas que han hecho suyas numerosas prácticas y discursos que especulan con un futuro que ya no deberá pensarse desde formas de acción vinculadas a la tradición insurreccional. De hecho, no costaría demasiado vincular esas especulaciones a una larga tradición filosófica y estética que cuestionó determinada vita activa como paso previo para fundar un futuro mejor. El presenteartículo pretende abordar las implicaciones de esas «líneas de fuga» a partir del arte y de la literatura desde sus estrechos vínculos con una coyuntura ideológica y económica que de una manera u otra sobredetermina la proliferación de futuros, que «tras los duros trabajos», solo serán viables desde terapéuticas de la renuncia.

    • català

      L’art fa temps que reivindica un futur més ple apel·lant a la emancipació individual, l’autonomia organitzativa o la “comunitat que ve”. Paral·lelament a això, emergeixen propostes que problematitzen alguns dels pressupòsits estratègics d’aquestes retòriques, atès que resulten indissociables d’una determinada lògica cultural afí al subjecte liberal. Les apologies a un cansament susceptible de desactivar la “violència neuronal” que desplega el capitalisme contemporani (Han); la potencialitat política de l’“extenuació” (Bifo); o la necessitat de “recuperar el son després del seu assalt” (Crary) serien coartades programàtiques que han fet seves nombroses pràctiques i discursos que especulen amb un futur que ja no s’haurà de pensar des de formes d’acció vinculades a la tradició insurreccional. De fet, no costaria gaire vincular aquestes especulacions a una llarga tradició filosòfica i estètica que va qüestionar una determinada vita activa com a pas previ per fundar un futur millor. L’article present pretén abordar les implicacions d’aquelles “línies de fuga” a partir de l’art i de la literatura, des dels seus vincles estrets amb una conjuntura ideològica i econòmica que d’una manera o altra sobredetermina la proliferació de futurs, que “després dels treballs durs”, només seran viables des de terapèutiques de la renúncia.

    • English

      Art has long called for a more fulfilling future by appealing to individual emancipation, organisational emancipation and the “coming community”. In parallel, proposals are emerging that complicate some of the strategic assumptions of such rhetoric, since they are inseparable from a given cultural logic related to the liberal subject. Proposals making the case for a fatigue that is capable of deactivating the “neuronal violence” that contemporary capitalism unleashes (Han); the political potential of “exhaustion” (Bifo); and the need to recover sleep after its attack (Crary), would become programmatic restrictions that have endorsed numerous practices and talks speculating on a future that should no longer be thought of from the perspective of forms of action linked to the insurrectional tradition. Indeed, it would not be difficult to link these speculations to a longer philosophical, aesthetic tradition that challenged the so-called vita activa as a preliminary step towards establishing a better future. This article aims to address the implications of these “escape channels” on the basis of art and literature from the point of view of their close links with an ideological and economic situation that in one way or another overdetermine the proliferation of futures, that “after the hard work” they will only be viable through resignation therapeutics.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus

Opciones de compartir

Opciones de entorno