Des de posicions historicistes, J. Puig i Cadafalch (1867-1956) va emprendre la recerca sobre l'evolució de l'arquitectura entre l'art romà i el gòtic a fi d'entendre els mecanismes de creació i evolució dels estils. El guiava el propòsit d'instruir-ne la praxi contemporània i els intents de renovació arquitectònica. Malgrat que el tòpic redueix aquest projecte a l'estudi del romànic català com un art nacional i singular, de molt superava aquesta formulació. Es tractava d'una investigació teòrica de gran alè i vocació transnacional, d'acord amb els plantejaments propis del catalanisme europeista. Simultàniament a la sistematizació de l'art local a "L'arquitectura romànica a Catalunya" (1909-1918), va emprendre un estudi de context general, en determinar que cap a l'any Mil l'arquitectura adoptava models externs, nord italians o llombards. Aquesta observació el va conduir, quan la repressió va apartar-lo de la política de govern (1923), a un intens treball d'àmbit continental, desenvolupat sobretot en el període d'entreguerres i difós des de França i els Estat Units d'Amèrica. Va culminar el 1935 amb la traducció francesa de la síntesi "La geografia i els orígens del primer art romànic", obra de més impacte internacional de la història de l'art català, encara avui a debat. Hi va proposar amb gran fortuna historiogràfica la definició d'un estadi anomenat primer romànic, fins llavors no reconegut, que durant el s. XI s'estendria per àmplies regions del centre i oest d'Europa. Aquest seria el germen de les formes desenvolupades el s. XII i fins llavors tingudes en exclusiva per romàniques. La definició arquitectònica i la distribució continental del primer romànic és la gran contribució històrica d'aquest estudiós de l'art europeu.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados