De l’homo ludens a la ludificació

• Autores: Carla Carreras Planas
• Localización: Cogitare aude: miscel·lània d'homenatge a Josep-Maria Terricabras / Ramon Alcoberro i Pericay (aut.), Josep Maria Terricabras Nogueras (hom.), 2016, ISBN 978-84-9984-348-3, pág. 73
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • El 1938, l’historiador holandès Johan Huizinga va publicar un llibre, Homo ludens, en el qual defensava que les designacions homo sapiens i homo faber aplicades a la nostra espècie eren clarament insuficients. Huizinga afirmava que «el nom homo ludens, l’home que juga, expressa una funció tan essencial com la de fabricar, i mereix, per tant, ocupar el seu lloc al costat del d’homo faber»1 en la caracterització de l’espècie humana. Amb aquesta declaració d’intencions, Huizinga reivindicava el joc com a fenomen cultural (i no pas com una simple funció biològica). Gairebé un segle després, en l’era dels videojocs, hem començat a parlar de gamificació (o ludificació, en les llengües romàniques)2 per referir-nos ja no només a «l’ús dels elements i de la mecànica del joc en contextos aliens al mateix» sinó a «fer viure experiències d’aprenentatge gratificants usant elements de joc». ¿De quina manera la ludificació confirma (si és que ho fa) les anàlisis de Huizinga? És, la ludificació, una moda o una oportunitat? I en el cas concret de l’educació, ¿es tracta només d’un recurs metodològic per aprendre més eficaçment o és una característica que hauria de tenir tota activitat que pretengui ser educativa? ¿Com ludificar les classes (de filosofia, en el nostre cas)?