Resumen de Gent nova: la colonització feudal de la Catalunya Nova : segles XII-XIII
- English
This article is a synthesis of the research that in recent years has been dedicated to the processes of feudal colonisation of New Catalonia between the 12th and 13th centuries. The most visible phenomenon of this is, without doubt, the scope of the movement of families who abandoned their homes in their respective regions of origin to emigrate towards the recently occupied regions. The written sources that the conquest produced reveal the presence of thousands of people and one can thus assume that they represent just a fraction of those who in fact relocated there. Indeed, the phenomenon is one of the outcomes of the Christian conquest that entailed the eviction of indigenous populations from territories they had occupied for generations. The valleys of the Ebre and the Segre required the application of complex military strategies – Tortosa and Lleida fell after six months of siege – and despite signing surrender treaties, in virtue of which the defeated would be offered the option of staying, there are indications that population numbers fell significantly. Moreover, evidence of this mudèjar society is highly localised in specific places as a result of a relocation imposed by the conquerors. It is this eviction process – the details of which remain largely unknown, despite being clearly evident in the subsequent redistribution amongst the victors – that forced a colonisation process immediately after the military operations. The study looks into migratory routes, the hierarchical levels of its main figures and how the settlement of these people took place. This was not a mass or spontaneous movement, as historiography often interprets, but an ordered movement led by specialists, the result of which is an agrarian landscape adapted to the needs of the new feudal order established in the conquered regions.
- català
Aquest article és una síntesi de les recerques que, en els darrers anys, he dedicat a l’estudi dels processos de colonització feudal de la Catalunya Nova entre els segles xii i xiii. El fenomen més visible d’aquests és, sens dubte, l’envergadura dels desplaçaments de famílies que abandonaren les seves llars en les respectives regions d’origen per emigrar vers les regions acabades d’ocupar. Les fonts escrites que genera la conquesta revelen la presència de milers de persones. Cal suposar que la seva visibilitat representa una part no majoritària de les que realment ho van fer. De fet, el fenomen és la resposta i l’alternativa a una de les conseqüències de la conquesta cristiana: el desallotjament de la població indígena dels territoris que fins aleshores havien ocupat durant generacions. Les valls de l’Ebre i el Segre van requerir l’aplicació de complexes estratègies militars —Tortosa i Lleida van caure després de sis mesos de setge—; i tot i la signatura de capitulacions, en virtut de les quals s’oferia, als vençuts, l’opció de romandre, els indicis mostren una reducció molt significativa dels seus efectius. A més, les restes d’aquesta societat andalusina (mudèjars) es troben molt localitzats en determinats espais per efecte d’una reubicació imposada pels conqueridors. És aquest procés de desallotjament, encara no prou conegut en els seus detalls, però reflectit clarament en el resultat del repartiment entre els conqueridors, allò que obligà a promoure processos de colonització de manera immediata a les operacions militars. Aquí es planteja l’estudi dels itineraris de les migracions, els graus jeràrquics dels seus protagonistes i com es va produir l’assentament de tota aquesta gent. No fou, aquest, un moviment massiu i espontani, com sovint interpreta la historiografia, sinó ordenat i dirigit per especialistes, el resultat del qual va donar lloc a un paisatge agrari adaptat a les necessitats de l’ordre feudal nou instaurat a les regions conquerides.
