Resumen de Dos pavellons entre una dictadura

María del Carmen Grandas Sagarra

• English

  1937 marked the celebration of the International Exposition in Paris. Thirty-nine years later, in Venice, the Venice Biennial (“Biennale d’Arte”) was held. Spain was present on both occasions: in Paris, while the country was immersed in civil war and with Guernica representing the swansong of liberty; in Venice, with the dictatorship in decline and «Aidez l’Espagne» once again becoming the cry for freedom of a phoenix arising from the ashes. This paper analyzes Spain’s cultural presence through the works of art employed as publicity/propaganda on behalf of a country fighting to maintain (1937) and recover/regain (1976) democracy and freedom. On July 19, 1992, fifty-six years after the beginning of the Spanish Civil War, King Juan Carlos I inaugurated the reconstructed Spanish Pavilion from the Paris Exposition, in Barcelona. This act could have become a true paradigm of public art.

• català

  El 1937 se celebrava a París l’Exposició Internacional. Trenta-nou anys després, a Venècia, un cop més s’obrien les portes de la Biennal d’Art. En ambdós esdeveniments, Espanya hi era present: a París, i amb el país sumit en una guerra fratricida, Guernica va suposar el cant del cigne per a la llibertat; a Venècia, mentre agonitzava la dictadura, Aidez l’Espagne es tornava a convertir en el crit per la llibertat de l’au fènix que ressorgia de les cendres. Aquest article analitza la presència cultural d’Espanya a través de les manifestacions artístiques que van actuar de targeta propagandista d’un país que lluitava per mantenir (1937) i recuperar (1976) la democràcia i les llibertats. El 19 de juliol de 1992, cinquanta-sis anys després del començament de la Guerra Civil espanyola, el rei Joan Carles I inaugurava a Barcelona la reconstrucció del pavelló espanyol de l’exposició de París, el qual es podia haver convertit en un autèntic paradigma de l’art públic.