L'entrevista: Joan Rabascall, art i comunicació

• Autores: Josep M. Muñoz i Lloret
• Localización: L' Avenç: Revista de història i cultura, ISSN 0210-0150, Nº 462, 2019, pág. 20
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és un artista visual, l'obra del qual, enquadrada dins la tradició i del pop art europeu, es caracteritza pel component de crítica social. Fill d'un tipògraf, als catorze anys es va posar a treballar, mentre estudiava a l'Escola Massana, on va conèixer Frederic-Pau Verré i, en uns cursos clandestins , Alexandre Cirici. El 1962 va obtenir una beca per anar a estudiar a l'Escola Nacional de Belles Arts de París, ciutat de la qual ja no va tornar i on resideix habitualment d'aleshores ençà. Allí, a l'inici, va ser delegat de la FNEC (Federació nacional d'Estudiants de Catalunya) i es va vincular al pintor Manuel viusà, dirigent del Front nacional de Catalunya , una militància que va abandonar a finals dels seixanta. En aquells anys, amb Miralda, viatja sovint a Londres, on descobreixen el port art anglès, i on Joan Miró els ajuda a fer les seves primeres exposicions. Va col·laborar amb els artistes catalans instal·lats a parís: Miralda, Benet Rosell i Jaume Xifra. Una denominació, la de "catalans de París", recollida desprès per Maria Lluïsa Borràs, amb què Alexandre Cirici va batejar el grup i amb la qual Rabascall no s'ha sentit mai del tot còmode. El 1966 entra en contacte amb el crític Pierre Restany, una figura decisiva per a la seva trajectòria, i amb el grup dels "nous realistes" francesos. Si bé inicialment va practicar el collage, aviat va incorporar el fotomuntatge i la unió d'imatges i objectes en instal·lacions i sèries fotogràfiques. Rabascall ha centrat la seva obra en la crítica a la imatge mediatitzada i al model de vida imposat pels mitjans de comunicació. Un dels elements més recurrents en la seva obra és la televisió, que aborda des de múltiples perspectives. Als anys vuitanta, va començar una reflexió conceptual al voltant de la pintura i , més tard, sobre el concepte de paisatge. És autor d'una obra discreta, poc coneguda a Espanya, però exposada regularment a França, i que s'ha anat incorporant a col·leccions com la del MACBA i el Reina Sofia. A Catalunya, a banda d'alguna exposició com Spain is different del 1976 a la Galeria G de Barcelona, va caldre esperar fins al 1985, any en què participa en l'exposició Barcelona-parís-New York al Palau Robert de Barcelona, per veure la seva obra. Més tard va participar en els projectes presentats a la Virreina (1993) i al Centre D'art Santa Mònica (2000), fins que el 2009 el MACBA va organitzar l'exposició Joan Rabascall. Producció 1964-1982, arran de la qual va ser guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona. El jurat d'aquest premi va destacar "la coherència ètica i estètica del treball, la connexió de l'obra amb els corrents internacionals d'aquell moment i la vigència que té en l'actualitat". Posteriorment ha exposat un parell de projectes al Museu de l'empordà (2012) i a la Fundació Suñol (2016). L'entrevista es va fer al seu estudi-vivenda de París, un dúplex situat en un bloc d'apartaments municipals que es lloguen a artistes, situat a la Butte.aux-Cailles, un barri de ttradició obrerista i ple de mostres d'art de carrer