El mar és, ja ho sabem, un dels elements centrals de la cultura humana. Avui miraré de sistematitzar d’alguna manera el paper que li correspon dins les nostres balades, d’agent transitiu i mediador entre dues polaritats: el passat i el futur, la prohibició i el desig, la vida i la mort, etc.
En El rei mariner (IGR 04111) el mar és l’espai de trànsit entre el present submís d’una donzella i el seu futur entre la reialesa. Que ella brodi «a la vora de la mar (~ vora, voreta la mar…)» suggereix una disposició expectant, oberta al destí.Tot d’una, el temps de grisor s’acaba: «Gira els ulls envers la mar, / veu una vela». La seda que li ofereix el mariner es troba a bord, «vermelleta» com la sang d’una vida nova: «Pugeu a dalt de la nau, / triareu d’ella». Mar endins tindrà lloc la metamorfosi: «Mariner es posa a cantar / cançons molt belles». Ella s’adorm, fa un repòs de crisàlide. Encara haurà de vèncer una breu incertesa quan desperti, perquè s’imagina en mans d’un pirata: «Ai, tristeta de mi, / sóc marinera!». Fem un incís per dir que el perill de la pirateria barbaresca es reflecteix prou bé a L’Escriveta de les Pitiüses: «es moros l’encativaren, / es moros d’un bergantí».
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados