Resumen de L'entrevista: La identitat escindida de Jaume Sisa
jaume Sisa (Barcelona, 1948) va néixer al barri del poble-sec, al si d'una família treballadora, que havia perdut la guerra. El pare, el senyor Sisa, havia participat en la Guerra Civil, com a voluntari en una columna anarquista, i la mare, la Paquita,li va trobar l'única feina que va acceptar de fer, de representant de comerç. Fill únic, desprès d'una infantesa que qualifica de normal i, sobretot, de feliç, estudia comerç i ,als setze anys, es compra , amb el que guanya treballant, una guitarra que un veí li ensenya a tocar. als divuit anys, s'enfila en una furgoneta amb una colla que toquen i descobreix, nord enllà, la música i la poesia modernes. De formació musical autodidacta, s'uneix al Grup de Folk i tot just als vint anys publica el seu primer disc, un "senzill", titulat L'home dibuixat (1968), on ressona la música yé-yé que l'ha captivat des de l'adolescència. En aquells anys, funda Música Dispersa, publica el seu primer LP, Orgia (1971) i es retira del món musical per dedicar-se a diversos oficis (cambrer, recol·lector de fruita, oficinista...). Vinculat al panorama underground de la ciutat, el 1974 contribueix des de la sala Zeleste a fundar l'Orquesta Plateria. A partir d'aleshores , com diu ell mateix, "exerceix de cantautor galàctic durant una colla d'anys, perseguit de prop per una miopia endèmica i familiar". el 1975 arriba el seu primer gran èxit , el disc Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó que. l'any de la mort de Franco, pren un caire de manifest i passa a formar part de l'educació sentimental de tota una generació. Desprès seguiran Galeta galàctica (1976) i el doble La Catedral (1977). El 1978 fa la música per a l'espectacle Antaviana, sobre textos de Pere Calders, de la companyia teatral Dagoll Dagon, Nit de Sant Joan (1981), per al qual compon novament la música. Després d'una sèrie de discos , però , el 1984 decideix retirar-se, amb un doble àlbum titulat Transcantautor: última notícia. L'edició de les lletres de les seves cançons (Lletres galàctiques, El Mall) i l'exposició Memòria representada van certificar la desaparició- Que acabarà sent temporal- de Sisa. i l'aparició, al cap d'un temps, a Madrid, d'un cantant de boleros anomenat Ricardo Solfa, el primer dels seus heterònims. Tot i que Ricardo Solfa arriba a enregistrar quatre discos entre 1987 i el 1993, Jaume Sisa no dubta, tanmateix, a qualificar l'experiència de gran fracàs. El 1996 publica un disc com a El Viajante, amb el títol de Sisa mestres llamado solfa. El 2001, reapareix com a Sisa amb un disc, visca la Llibertat, gravat amb la col·laboració de Pascal Comelade. El seu darrer disc, autoproduït i editat el 2016, és malats del cel, on recupera col·laboradors de la primera època com Pau Riba o els melodrama, i que malgrat que no va tenir presentació dalt dels escenaris, va obtenir el premi Enderrock de la crítica 2017 al millor disc de l'any. Ara, als 71 anys, i sense perdre un bri d'ironia, ha tancat el cercle amb l'edició de totes les seves cançons i tots els seus textos, set llibres agrupats en dos volums sota el títol genèric d'Els llibres galàctics, 1966-2018 (Anagrama).
