Quan la banda municipal de Xàbia assajava massa sovint els mestres Giner, Serrano i Chapí, Tolo Coeta prompte va vaticinar que el món tradicional, tal com ell l’entenia, després d’una anys de resistència, aniria en picat. Una generació de músics populars, ja castigada per l’alegria amb què dispensava l’absenta de producció local, hauria de patir els efectes de la modernor més vertaderament transgressora i la decadència de les festes i reunions populars més espontànies dels pobles de la Marina: «la música» hauria d’adoptar una funció més culta i protocol·lària, els saraus a la mar, els bureos després de la collita, les serenates i les bufes ja no serien cosa natural els caps de setmana, i la nostàlgia començà a campar en el cançoner de les comarques del sud.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados