Resumen de Caragols terrestres a la conca del Gaià
De llarg a llarg de la conca del riu Gaià trobem un bon nombre d’espècies de caragols, moltes directament relacionades amb la presència del riu i del seu cordó humit, com els caragols aquàtics i els que viuen en zones d’horta, i d’altres que no depenen tan directament de la humitat que desprèn el riu. Aquí parlarem de les espècies terrestres que més freqüentment podem trobar-hi. Els caragols, uns éssers que són menyspreats pel mal que poden fer a les collites i als jardins i a la vegada cobejats com a delícia gastronòmica. Provinents dels seus parents marins de fa centenars de milions d’anys, la conquesta de la terra i l’aigua dolça la van fer en un procés repetit i independent, de tal manera que dins els mol·luscs continentals es troben distints tipus d’organització amb patrons anatòmics similars en els grups marins. El grup de gasteròpodes de què parlem aquí forma part del grup dels gasteròpodes pulmonats terrestres que han desenvolupat un autèntic pulmó, en lloc de brànquies, que els permet respirar l’oxigen de l’atmosfera. A més de la conquilla, tenen una bava corporal higroscòpica que els brinda una eficaç protecció contra la deshidratació. Aquests recursos d’adaptació els han permès conquerir amb gran diversitat un ampli ventall de biòtops terrestres. Amb més de 24.000 espècies en tot el món, s’han convertit en un dels grups zoològics terrestres de més èxit. Davant l’espaiosa uniformitat de les condicions de vida al mar, els biòtops continentals constitueixen un mosaic polifacètic i molt dividit que afavoreix l’especialització ecològica i la formació d’espècies. L’era glacial va contribuir decisivament amb els seus canvis climàtics a la formació d’espècies i races i a l’actual esquema de distribució. En la majoria de grups de gasteròpodes terrestres hi ha, per tant, nombroses espècies que existeixen únicament en àrees geogràfiques limitadíssimes (endemisme).
Símbol universal de la lentitud, la seva conquilla calcària ha estat identificada des d’antic amb el renéixer i l’eternitat, i era recomanat, durant la Grècia clàssica, contra els dolors estomacals o del part. Però els dos usos més destacats que l’home ha fet del caragol han estat, d’una banda, l’ornamental i, per l’altra, el nutritiu, com demostren les muntanyes de closques trobades en diverses cavernes habitades per l’home primitiu. Els romans els criaven en uns recipients especials anomenats cochlarias. Els caragols formen part de la dieta de nombrosos animals i també del nostre entorn natural i són un valuós recurs natural que, com que no té una reglamentació adequada, s’explota de forma indiscriminada. En conseqüència, moltes poblacions de les espècies més vulnerables i escasses travessen un moment delicat que s’hauria de cloure amb unes mesures de conservació, algunes de les quals proposem en aquest article. Per conèixer bé els caragols és indispensable conèixer-ne una mica la fisiologia i algunes parts de l’anatomia; és per això que abans de relacionar les espècies que habiten les ribes del Gaià expliquem els trets més característics de la morfologia dels caragols i de la seva vida.
