“Ets pols, i a la pols tornaràs”: Inhumacions al Nou Cementiri Parc d’Igualada

• García-Torra, Dolors ^[1]
  1. [1] Universitat de Barcelona

     Universitat de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Revista d'etnologia de Catalunya, ISSN 1132-6581, Nº. 43, 2018, págs. 144-152
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    És cert que un cop produït el traspàs, els morts canvien de domicili i van a parar a dominis invisibles o al no-res. Però també requereixen algun tipus de presència entre els mortals en el seu mateix mon físic.

    A la ciutat d’Igualada, actualment, aquesta necessitat és coberta per dos cementiris que representen dues modalitats ben diferents de cementiri urbà. D’una banda, té un interessant cementiri vuitcentista, d’estil neoclàssic –el Cementiri Vell– i, de l’altra, un cementiri contemporani –el Cementiri Nou–, projectat per dos arquitectes de renom internacional, Enric Miralles i Carme Pinós. Com que falta lloc al vell recinte funerari, no hi ha cap altra alternativa que inhumar al Cementiri Nou, cosa que no convenç un nombre important d’usuaris. Per a ells, portar a terme les pràctiques post mortem en un indret de disseny, com és la nova edificació funerària, els suposa estar utilitzant un cementiri projectat per uns arquitectes a partir d’un espai essencialment representat o concebut, aliè al seu entorn i les apropiacions que se suposa que ha de servir. Com que és un espai arquitectònic de nova generació, el cementiri no disposa dels codis de significat simbòlic forjats per la tradició que fan que sigui un espai reconegut i apte com a lloc de respòs etern. Per això, els seus usuaris duen a terme accions de revaloració contínua per tal de rehabilitar el valor d’ús de l’espai i la seva significació com a obra.

  • English

    Obviously, after they pass away, the deceased change place and end up in some invisible domains or nothingness. But they also need some kind of presence among mortals in their own physical world. In Igualada, a city in Catalonia, this need is currently covered by two cemeteries that represent two very different types of urban cemetery. On the one hand, we have an interesting, neoclassical-style, nineteenth-century cemetery, known as the Old Cemetery. On the other hand, there is a contemporary cemetery (the New Cemetery) which was designed by two internationally renowned architects, Enric Miralles and Carme Pinós. Given the lack of unused space in the Old Cemetery, there is no alternative but to bury the deceased in the New Cemetery, even though it does not convince a significant number of users. In their view, carrying out post-mortem practices in a design place, such as the new funerary building, entails using a cemetery represented or conceived by architects, which is alien to their environment and the appropriations which it is supposed to serve. Being a new-generation architectural space, the cemetery does not have the codes of symbolic meaning forged by tradition that make it recognisable and suitable as a place for eternal rest. Consequently, its users keep trying to give it new value by means of different actions that give the work new meanings