La plasmació de la ironia en l’assaig periodístic de Joan F. Mira

• Sergi Serra Adsuara ^[1]
  1. [1] Universitat Jaume I

     Universitat Jaume I

     Castellón, España

     
• Localización: Cultura, lenguaje y representación = Culture, language and representation: revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I = cultural studies journal of Universitat Jaume I, ISSN 1697-7750, Nº. 20, 2018, págs. 51-62
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • The expression of irony in Joan F. Mira’s journalistic essays
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    La ironia és un fenomen enunciatiu d’ampli abast que supera amb escreix una limitada adscripció a certes figures retòriques com ara l’antífrasi. Aquest treball examina com J. F. Mira fa servir de manera versàtil la ironia en el seu articulisme assagístic per tal de potenciar la connivència amb el lector mentre hi vehicula funcions persuasives. Particularment, identifiquem les balises variades amb què Mira senyala l’aparició del fenomen irònic siga amb modulacions de to que abasten tot el text o bé amb segments lingüístics molt puntuals. Així comprovem que el factor del contrast entre components discursius resulta clau en l’estratègia d’ambigüitat argumental que la ironia posa en funcionament en aquest assaig seriat, que fluctua entre la prosa d’idees, el conversacionalisme i el caràcter estètic del discurs literari.

  • English

    Irony is a discursive phenomenon that comes in many forms and cannot be defined merely by the use any single specific trope such as antiphrasis. This paper examines how J. F. Mira makes versatile use of irony in his journalistic essays in order to make the reader more complicit, all in the service of conveying persuasive arguments.

    More specifically, we identify the varied signposts that Mira uses to point to the emergence of irony in his texts, whether by means of variations in tone that last throughout a particular text or with language confined to smaller portions of his writing. Thus, we observe that the contrast between different discursive components is a key part of the writer’s strategy of argumentative ambiguity, a strategy that is implemented via irony in this series of essays, marked by fluctuations in register between the prose of ideas, a conversational tone and an aesthetic character of literary discourse.