Diverses universitats han estat recentment portada de periòdics, televisions i altres mitjans de comunicació. El motiu no és, al seu pesar, el seu quefer quotidià, centrat en activitats formatives i d’R+D+I, sinó alguns casos de mala praxi de certs acadèmics lligats a l’ús i abús de la institució en benefici personal.
Per la seua pròpia essència, poques institucions com la Universitat, en la seua funció de servei públic, han d’estar basades en l’anàlisi i la crítica, inclosa l’autocrítica. Tal vegada per això, sense negar la necessitat de millorar, hem de mostrar i demostrar el paper cada vegada més important que s’ha encarregat a aquests organismes públics i els èxits que es van obtenint per al benefici i el progrés social. Al nostre país, en poques dècades, les universitats públiques van passar de ser exclusivament centres d’educació superior a participar de ple en la investigació. I en menys temps encara, han estat capaces de superar el paradigma de la universitat humboldtiana, afegint als seus dos fonaments tradicionals, l’ensenyament i la recerca, la coneguda com «tercera missió»; és a dir, la de la transferència del coneixement a la societat en els seus distints vessants.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados