Resumen de La traducció dels clàssics italians durant el franquisme. El gran buit dels clàssics dins el panorama hispànic (les guerres i la filologia)
De la corona dels clàssics italians començarem pel més grandiós, Dante, reconegut pels altres dos, grans també -però nota discutida encara si la grandor depèn de la repercussió o de qui anuncia millor la modernitat; qüestió al capdavall indesxifrable, ja que ho fan de maneres diferents i en moments dispars.1La primera traducció castellana de la Divina Comèdia fou un encàrrec de Santillana qui, vinculat a la corona catalanoaragonesa ran de la seva vinguda amb el seguici de Ferran D‟Antequera, absorbí lligams i influències que hom rebia en aquesta Corona al ritme dels viatges, consecucions i cultura humanística al voltant de la cort del Magnànim; així, la versió que de la Comèdia encarregà a Enric de Villena es realitzà entre el 28 de setembre de 1427 i el 10 d‟octubre de 1428, molt poc abans que la catalana.2 També hi té la llengua catalana orígens il·lustres, comptant amb el fet que aquest trasllat, d‟Andreu Febrer
