Esta comunicación realiza una aproximación a la obra de D. Pompeo Cannicciari (1766-1744), maestro de capilla adscrito a la escuela romana que mezcló rasgos del contrapunto riguroso con el estilo concertante a través del magisterio que siempre ejerció en Roma.
Además, descubriremos cómo el uso de la polifonía y de los instrumentos evitaba, como alternativa a otras estéticas contemporáneas de moda, cualquier resonancia «profana, mundana o teatral» y se aleja, en la práctica usual, de la aparente suntuosidad de las grandes celebraciones.
Por un lado, la encíclica Annus Qui Hunc del 1749, toma en consideración la práctica musical de su tiempo y el papa reconoce el criterio de insignes maestros de capilla para definir el concepto de «abusos» en la música católica y regular el uso de determinados instrumentos, entre los cuales habría tenido presente la música de Cannicciari que acompañaba alguna de sus celebraciones.
A través de este estudio aportamos algunos datos inéditos de la biografía de Cannicciari, cuya obra resultará, junto con la de otros autores, paradigmática, en el marco general de la música católica de la primera mitad del s. XVIII y, en particular, de S. María la Mayor, ya que le descubriremos la potenciación de un sentimiento piadoso (la visión apocalíptica de la iglesia triunfante) y aparecerán las lineamenta de la encíclica.
Aquesta comunicació realitza una aproximació a l’obra de D. Pompeo Cannicciari (1666-1744), mestre de capella adscrit a l’escola romana que va barrejar trets del contrapunt rigorós amb l’estil concertat a través del magisteri que va exercir sempre a Roma. A més, descobrirem com l’ús de la polifonia i dels instruments evitava, com a alternativa a altres estètiques contemporànies de moda, qualsevol ressonància «profana, mundana o teatral» i s’allunyava, en la pràctica usual, de l’aparent sumptuositat de les grans celebracions.
D’altra banda, l’encíclica Annus Qui Hunc del 1749, pren en consideració la pràctica musical del seu temps i el papa reconeix el criteri d’insignes mestres de capella per a definir el concepte d’«abusos» en la música catòlica i regular l’ús de determinats instruments, entre els quals hauria tingut present la música de Cannicciari que acompanyava algunes de les seues celebracions.
A través d’aquest estudi aportem algunes dades inèdites de la biografia de Cannicciari, obra del qual resultarà, junt amb altres autors, paradigmàtica, en el marc general de la música catòlica de la primera meitat del s. XVIII i, en particular, de Sta. Maria la Major, ja que li descobrirem la potenciació d’un sentiment pietós (la visió apocalíptica de l’església triomfant) i apareixeran les lineamenta de l’encíclica
This paper intends to examine the work of D. Pompeo Cannicciari (1666-1744), chapel maestro attached to the Roman School.
Cannicciari mixed features from the strict counterpoint with the concertato style throughout his career in Rome. In addition to this, we will discover how the use of the polyphony and of the instruments used to avoid any “secular, worldly or theatrical” resonance and moved away from the magnificence of the great celebrations as an alternative to other contemporary aesthetics.
Moreover, the encyclical Annus Qui Hunc of 1749, takes into account the musical practise of its time and the Pope recognizes the criterion of distinguished chapel maestros to define the concept of «abuse» in Catholic music and to regulate the use of certain instruments. The Pope knew the music of Cannicciari because was performed in many services.
This study provides some new details about the biography of Cannicciari; his production will be, along with other authors, paradigmatic for the Catholic music of the first half of the 18th Century, especially in the church of Sta. Maria Maggiore. We will discover a sense of pious empowerment (the Apocalyptic Vision of the Triumphant Church) and the Lineamenta of the encyclical.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados