Resumen de El Teatre català: drames públics i privats
Amb l'arribada dels anys 1990, dues sales de teatre públic ostensiblement sumptuoses, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el nou Teatre LLiure, van alçar-se en el paisatge teatral barceloní com a llocs decisius de disputa. Cadascuna va esdevenir un camp de batalla artístic i polític, un tema destacat de debat i discussió, i de vegades un lloc d'espectacle públic. Potser el drama públic més carnavalesc que va tenir lloc durant aquest període és el protagonitzat per la indeleble presència de l'actor/director Josep M. Flotats, l'infructuós període del qual al timó del TNC, que va acabar amb la seva humiliant destitució poc desprès de la inauguració oficial del teatre l'any 1997, va omplir durant anys les pàgines de la premsa diària amb un deliri de "política, arquitectura, dinero, teatro insultos, vanidades, vidicaciones" i fins i tot "algún puñetazo". En resum, va ser "Shakespeare puro", com va suggerir encertadament Víctor-M. Amela a les pàgines de la Vanguardia
