Resumen de Quan vaig ser la iaia pila, morta, però a la flor de la vida
La guerra de Iugoslàvia, l´'últim gran conflicte bèl·lic que ha viscut Europa, va tancar el segle XX fent-nos qüestionar el caràcter civilitzat. El 1993, Susan Sontag havia anat a Sarajevo per ajudar a muntar un Beckett que sacsegés les nostres belles consciències occidentals. Com ella, però sovint sense el coneixement del terreny i amb un apropament més genèric, a les acaballes de la guerra i desprès , desenes d'autors de tot el món van bastir un relat dels fets des de la ficció. A vegades s'imposava la mirada intel·lectual sobre el conflicte , en d'altres s'explorava el pathos més atàvics per acabar en el lloc comú, en d'altres encara es recorria al vessant simbòlic per reunir cultura i barbàrie. Amb els anys, a mesura que els diversos episodis de la guerra es van resoldre, van aparèixer les veus interiors. escriptors que havien fet la guerra, víctimes que finalment parlaven. L'enfocament per força havia de ser diferent.
És el cas de l'escriptor croat Zoran Malkoc, de qui l'editorial Raig Verd publica ara el recull de contes El Cementiri dels reis menors, en traducció de Pau Sanchis Ferrer. Nascut a Nova Gradiska (1967), Malkoc és antiquari, va estudiar lletres i també va participar a la guerra com a soldat. En aquest contes parla de la postguerra immediata en una ciutat petita de Croàcia. Són històries com aquesta que avui presentem- "Quan vaig se la iaia Pila, morta, però a la flor de la vida"- en què l'humor, la picaresca i una violència latent i sovint brutal, que violenta el lector, s'equilibren amb una pietat natural dels personatges. És un recurs literari per descriure les ànimes devastades per la guerra i l'intent impossible d'atènyer una normalitat , per això són contes que mosseguen i punxen i a vegades fins i tot fan bullir aquell mar glaçat que, segons Kafka, tots duem dins.
