Resumen de La demència: una entitat infradiagnosticada

Ana María Espino Ibáñez, Clara Arbós Barber, Ingrid Pérez Cabanillas

• español

  Actualmente, la enfermedad de Alzheimer (MI) y otras demencias existen como un continuo que se inicia en aquella fase en la cual el diagnóstico solamente es posible con el uso de los biomarcadores, hasta otra fase en la cual ya hablamos de estado de demencia. Este curso insidioso comporta que hoy en día la demencia sea diagnosticada mayoritariamente en este estado o, como mucho, en el inmediatamente anterior, el deterioro cognitivo leve (DCL) (Alzheimer’s Association, 2017; Dubois et. al., 2014). Sin embargo, y justamente en un momento en que la investigación evoluciona hacia el diagnóstico precoz y preclínico, y en el cual pensábamos que la informatización de las historias clínicas y el fácil acceso a la formación e información mejorarían la identificación de algunos procesos con mucha prevalencia, la demencia como tal continúa gravemente infradetectada en el día a día de la actividad asistencial (Canto, Bonis, Bryant, Castillo y Otero, 2016). Esta epidemia silenciosa hace veinte años que se denuncia (Larson, 1998).

  Y mientras los biomarcadores fascinan los profesionales y bien seguro que en un futuro serán más accesibles y ayudarán al diagnóstico de forma precisa y precoz (Sharma y Singh, 2016), por ahora tenemos que recordar que la demencia es un diagnóstico eminentemente clínico y que en fase de demencia escuchar el cuidador y observar el paciente, o hacer uso de los principales tests de cribado cognitivo, pueden ser los mejores elementos para formular una sospecha clínica desde la atención primaria, al mismo tiempo que tenemos que saber que muchas demencias no siempre se inician con fallos de memoria y que los síntomas psiquiátricos a determinadas edades nos tienen que poner en guardia (Boise, Neal y Kaye, 2004; Ross et. al., 1997). Y todo esto dando por hecho que la idea que envejecimiento es igual a demencia tendría que ser desterrada.

  Y para los médicos que trabajan en el ámbito hospitalario veremos la necesidad que incorporen la valoración del estado mental de los pacientes ingresados como un signo vital y que consideren que el síndrome confusional agudo es un signo de alerta o un factor de riesgo para la evolución posterior a demencia (Witlox et. al., 2010). Porque el objetivo final de este capítulo es visibilizar que los datos epidemiológicos de la demencia no cuadran con los datos clínicos, que la demencia está infradiagnosticada ya desde el primer nivel de atención, y que cuando llega al medio hospitalario, el síndrome confusional agudo es un buen signo de alerta de demencia que desgraciadamente también cuesta ser identificado.

• català

  Actualment, la malaltia d’Alzheimer (MA) i altres demències existeixen com un continu que s’inicia en aquella fase en la qual el diagnòstic solament és possible amb l’ús dels biomarcadors, fins a una altra fase en la qual ja parlem d’estat de demència. Aquest curs insidiós comporta que avui en dia la demència sigui diagnosticada majoritàriament en aquest estat o, com a molt, en l’immediatament anterior, el deteriorament cognitiu lleu (DCL) (Alzheimer’s Association, 2017; Dubois et al., 2014). No obstant això, i justament en un moment en què la recerca evoluciona cap al diagnòstic precoç i preclínic, i en el qual pensàvem que la informatització de les històries clíniques i el fàcil accés a la formació i informació millorarien la identificació d’alguns processos amb molta prevalença, la demència com a tal continua greument infradetectada en el dia a dia de l’activitat assistencial (Canto, Bonis, Bryant, Castell i Otero, 2016). Aquesta epidèmia silenciosa fa vint anys que es denuncia (Larson, 1998).

  I mentre els biomarcadors fascinen els professionals i ben segur que en un futur seran més accessibles i ajudaran al diagnòstic de forma precisa i precoç (Sharma i Singh, 2016), ara com ara hem de recordar que la demència és un diagnòstic eminentment clínic i que en fase de demència escoltar el cuidador i observar el pacient, o fer ús dels principals tests de cribratge cognitiu, poden ser els millors elements per formular una sospita clínica des de l’atenció primària, al mateix temps que hem de saber que moltes demències no sempre s’inicien amb fallades de memòria i que els símptomes psiquiàtrics a determinades edats ens han de posar en guàrdia (Boise, Neal i Kaye, 2004; Ross et al., 1997). I tot això donant per fet que la idea que envelliment és igual a demència hauria de ser desterrada.

  I per als metges que treballen en l’àmbit hospitalari veurem la necessitat que incorporin la valoració de l’estat mental dels pacients ingressats com un signe vital i que considerin que la síndrome confusional aguda és un signe d’alerta o un factor de risc per a l’evolució posterior a demència (Witlox et al., 2010).

  Perquè l’objectiu final d’aquest capítol és visibilitzar que les dades epidemiològiques de la demència no quadren amb les dades clíniques, que la demència està infradiagnosticada ja des del primer nivell d’atenció, i que quan arriba al medi hospitalari, la síndrome confusional aguda és un bon signe d’alerta de demència que desgraciadament també costa ser identificat.