Resumen de La resistència equivalent: recordant l’esperit constructiu d’en Jean Prouvé
- español
Leyendo el libro de conversaciones de Armelle Lavalou con Jean Prouvé (Editorial Gustavo Gili, 2005), me di cuenta que Éste hacía frecuentes referencias al diseño de los perfi les pensados para trabajar con «resistencia equivalente». No siendo éste un concepto empleado en los textos didácticos del mundo del cálculo estructural, me interesó el tema, pensando que en él podría encontrar el por qué de mi admiración por la obra de un proyectista tan singular.
Excelente diseñador de toda clase de estructuras, Prouvé empezó, allá por los años 20, proyectando y construyendo todo tipo de mobiliario, y lo hacía con una interesante concepción plástica que permitía entender que sus piezas no eran nada convencionales por que, precisamente, respondían a un cierto criterio de optimización resistente.
Prouvé lo explicó en estos términos: «...si mira algunos de los muebles que he hecho, verá que en casi todas sus partes hay un diseño de elementos que se afinan: los perfi les son de resistencia equivalente, es decir, son más fuertes allá dónde más trabajan...» Añade, en un capítulo posterior: «...las piezas metálicas creadas por la aeronáutica o por los automóviles revelan también la técnica con la que fueron fabricadas: las secciones variables, las formas de resistencia equivalente, las curvaturas... son la verdadera expresión de las posibilidades que ofrece el proceso técnico...”.
- català
Llegint el llibre de converses de Armelle Lavalou amb Jean Prouvé (Editorial Gustavo Gili, 2005), em vaig adonar que aquest feia freqüents referències al disseny dels perfils pensats per treballar amb «resistència equivalent». No sent aquest un concepte emprat en els texts didàctics del mon del càlcul estructural, em va interessar el tema, pensant que en ell podria trobar el per què de la meva admiració per la obra d’un projectista tan singular.
Excel.lent dissenyador de tota mena d’estructures, Prouvé va començar, allà pels anys 20, projectant i construint tot tipus de mobiliari, i ho feia amb una interessant concepció plàstica que permetia entendre que les seves peces no eren gens convencionals per que, precisament, responien a un cert criteri d’optimització resistent.
Prouvé ho va explicar en aquests termes: «...si mira alguns dels mobles que he fet, veurà que en gairebé totes les seves parts hi ha un disseny d’elements que s’afi nen: els perfi ls són de resistència equivalent, és a dir, són mes forts allà on més treballen...» Afegeix, en un capítol posterior: «...les peces metàl.liques creades per la aeronàutica o pels automòbils revelen també la tècnica amb la que foren fabricades: les seccions variables, les formes de resistència equivalent, les curvatures... són la veritable expressió de les possibilitats que ofereix el procés tècnic...».
