Resumen de Espanya, país d’exilis
L’exili és una constant tràgica en la història d’Espanya: les expulsions de jueus i moriscos revelaren els principis teocràtics que han regit la vida política de l’Estat. La doble expulsió dels jesuïtes i la matança de religiosos el 1936 representen, també, els límits i riscos d’aquest estat d’hegemonia catòlica. Tot i això, la guerra antinapoleònica, la dels agreujats, la dels malcontents i les carlinades —incloent-hi la de 1936-1939— tenen un clar rerefons religiós. El monopoli de la veritat i el pronunciat antiliberalisme per part de l’Església i de les classes privilegiades són, en gran part, els culpables d’aquesta Espanya caïnita. La repressió, el terror sobre els discrepants, els vençuts i les minories és l’altra constant. Tot i això, però, seria injust no reconèixer l’existència d’una altra tradició més tolerant, que permeté, al final de les tres guerres carlistes i després de les revoltes cantonals de la Primera República, la promulgació d’amnisties per retornar a les seves llars els que s’havien exiliat, mesures de gràcia que pretengueren tranquil·litzar els esperits.
L’exili de 1936 fou el més brutal de tota la nostra història i el que ha llençat més interrogants sobre el nostre present, perquè els guanyadors de l’hecatombe han impedit que es fes llum i memòria sobre aquella salvatjada.
