Resumen de Ritmo clásico, danza y música en el noucentisme catalán
- español
En las dos primeras décadas del siglo xx numerosos artistas plásticos del Noucentisme catalán introdujeron en sus obras las ideas de clasicismo y mediterraneidad propuestas por dicho movimiento a través de un estilo imbuido del postimpresionismo y el retour à l’ordre francés. Artistas y teóricos esenciales del Noucentisme fueron Eugenio d’Ors, Josep Maria Junoy, Joaquín Torres García o Joan Llongueras, entre otros. Sus ideas de enaltecimiento de lo clásico y lo mediterráneo implicaron también considerar la danza helénica como modelo plástico y rítmico, a partir de las teorías de Dalcroze. Las representaciones iconográficas plasmaron ese marco estético de recuperación de la música, la danza y los instrumentos de la antigüedad siguiendo diferentes modelos iconográficos.
Para el filósofo y crítico Eugenio d’Ors, la renovación de la sociedad catalana en el inicio del siglo xx debía llevarse a cabo mediante un proceso unitario de modernización que denominó Noucentisme, símbolo de renovación artística y social basada en un nuevo clasicismo. El término apareció por primera vez en el Glosari de Xènius (Eugenio d’Ors) en 1906.
La confrontación estética Modernismo-Noucentisme constituyó para D’Ors y los noucentistas una cuestión teórica de suma importancia. Para D’Ors, el Modernismo era romántico e irracional, y estaba cargado de emotividad. Se estableció un sistema de categorizaciones de valores antitéticos —localismo-imperialismo, norte - claridad mediterrá- nea, clasicismo-romanticismo, naturalismo-idealismo, sentimentalismo-inteligencia— basado en los presupuestos de la École Romaine y L’Esprit Nouveau francesas.
La división entre las artes propuesta por los intelectuales noucentistas otorgó a la música un lugar preeminente. A través del Glosari y las críticas en periódicos y revistas, se encuentran juicios estéticos sobre determinados compositores, si bien lo fundamental del discurso sobre la música se debe principalmente a la adscripción de valores y nociones musicales a ciertos rasgos del clasicismo. Existe una asociación de la cualidad estructural y arquitectónica de lo clásico con la noción de «contrapunto» que con todo se usó para referirse a pintores. Es el polo opuesto del impresionismo, asociado al siglo xix y a Wagner y a artistas españoles del modernismo: Anglada Camarasa y Mir. En esta comunicación compararé las ideas esgrimidas por los teóricos noucentistas en los principales textos y publicaciones —La Veu de Catalunya, Almanach dels noucentistes, La Revista…— con la representación visual de la música y la danza, su significación plástica, especialmente alegórica, y con los modelos iconográficos utilizados para ella, analizados a través de las principales obras de artistas plásticos del Noucentisme: lienzos, frescos, ciclos pictóricos, dibujo, revistas e ilustraciones de, entre otros, Sunyer, Picasso, Dalí, Viladrich y Torres García
- català
En les dues primeres dècades del segle xx un gran nombre d’artistes plàstics del Noucentisme català van introduir en les seves obres les idees de classicisme i mediterraneïtat proposades per aquest moviment per mitjà d’un estil imbuït del postimpressionisme i el retour à l’ordre francès. Artistes i teòrics essencials del Noucentisme van ser Eugeni d’Ors, Josep Maria Junoy, Joaquim Torres García o Joan Llongueras, entre d’altres. Les seves idees d’enaltiment del que és clàssic i mediterrani van implicar també considerar la dansa hel·lènica com a model plàstic i rítmic, a partir de les teories de Dalcroze. Les representacions iconogràfiques van plasmar aquest marc estètic de recuperació de la música, la dansa i els instruments de l’antiguitat seguint diferents models iconogràfics.
Per al filòsof i crític Eugeni d’Ors, la renovació de la societat catalana a l’inici del segle xx s’havia de dur a terme mitjançant un procés unitari de modernització que va anomenar Noucentisme, símbol de renovació artística i social basada en un nou classicisme.
El terme va aparèixer per primera vegada en el Glosari de Xènius (Eugeni d’Ors) el 1906.
La confrontació estètica Modernisme-Noucentisme va constituir per a D’Ors i els noucentistes una qüestió teòrica de gran importància. Per D’Ors, el Modernisme era romàntic i irracional, i estava carregat d’emotivitat. Es va establir un sistema de categoritzacions de valors antitètics —localisme-imperialisme, nord - claredat mediterrània, classicisme-romanticisme, naturalisme-idealisme, sentimentalisme-intel·ligència— basat en els pressupòsits de l’École Romaine i L’Esprit Nouveau franceses.
La divisió entre les arts proposada pels intel·lectuals noucentistes va atorgar a la mú- sica un lloc preeminent. Per mitjà del Glosari i les crítiques en diaris i revistes, es troben judicis estètics sobre uns compositors determinats, si bé el que és fonamental del discurs sobre la música es deu principalment a l’adscripció de valors i nocions musicals a determinats trets del classicisme. Hi ha una associació de la qualitat estructural i arquitectònica del que és clàssic amb la noció de «contrapunt» que, amb tot, es va usar per referir-se a pintors.
És el pol oposat de l’impressionisme, associat amb el segle xix i amb Wagner i amb artistes espanyols del modernisme: Anglada Camarasa i Mir. En aquesta comunicació compararé les idees que van exposar els teòrics noucentistes en els textos i publicacions principals —La Veu de Catalunya, Almanach dels noucentistes, La Revista…— amb la representació visual de la música i la dansa, la seva significació plàstica, especialment al·legòrica, i amb els models iconogràfics que s’hi utilitzen, analitzats per mitjà de les principals obres d’artistes plàstics del Noucentisme: teles, frescos, cicles pictòrics, dibuix, revistes i il·lustracions de Sunyer, Picasso, Dalí, Viladrich i Torres García, entre d’altres.
- English
In the first two decades of the 20th century, many visual artists of the Catalan Noucentisme movement introduced ideas of classicism and Mediterraneity into their works, using a style imbued with French Post-Impressionism and Return to Order. Essential artists and theoreticians of Noucentisme included Eugenio d’Ors, Josep Maria Junoy, Joaquim Torres García and Joan Llongueras, among others. Their ideas extolling the classical and the Mediterranean also implied the consideration of ancient Greek dance as a visual and rhythmic model, on the basis of Dalcroze’s theories. Their iconographic representations expressed this aesthetic framework, involving the recovery of Antiquity’s music, dance and instruments, according to various iconographic models.
For the philosopher and critic Eugenio d’Ors, the renewal of Catalan society at the beginning of the 20th century was to be carried out by means of a unitary process of modernisation which he called Noucentisme, a symbol of artistic and social renewal based on a new classicism. The term appeared for the first time in the work Glosari by Xènius (pen name of Eugenio d’Ors) in 1906.
The aesthetic confrontation of Modernisme and Noucentisme was, for d’Ors and the noucentistes, a theoretical question of the greatest importance. Indeed, for d’Ors, Modernisme was romantic, irrational and laden with emotion. A system of categorisations of antithetical values was established: localism-imperialism, north - Mediterranean clarity, classicism-romanticism, naturalism-idealism, sentimentalism-intelligence, based on the premises of the French École Romaine and L’Esprit Nouveau.
The division between the arts proposed by the noucentista intellectuals attributed a pre-eminent place to music. Throughout Glosari and critiques in newspapers and magazines, aesthetic judgements are found on certain composers, although the fundamental aspects of the discourse on music stem mainly from the attribution of musical values and notions to certain features of classicism. The structural and architectural quality of the classical was associated with the notion of “counterpoint”, which was used in reference to painters. Noucentisme forms the opposite pole to Impressionism, which was associated with the 19th century and with Wagner and the Spanish modernista artists (Anglada Camarasa and Mir). This paper compares the ideas put forward by the noucentista theoreticians in the principal texts and publications (La Veu de Catalunya, Almanach dels noucentistes, La Revista…) with the visual representation of music and dance and its expressive and especially allegorical signification, as well as with the iconographic models used for this representation, analysed through the main works of the visual artists of the Noucentisme movement, including canvases, frescoes, cycles of paintings, drawings, magazines and illustrations by, among others, Sunyer, Picasso, Dalí, Viladrich and Torres García.
