Resumen de La crisi de l'educació com a crisi filosòfica
Normalment, els professors actuem com si poguéssim evitar la resposta a qüestions del tipus: què és una lliçó o quina és la diferència entre dos éssers humans, o si hi ha cap diferència significativa entre l'escola secundària, les escoles especialitzades o la universitat. O també què hauria d'ensenyar-se primer, com a fonament de la resta i què després. Les respostes, o no respostes, a aquestes qüestions, impliquen decisions filosòfiques de primer ordre. Ignorar-les té conseqüències en el conjunt del procés de maduració i educació. En algun sentit, sofrim en el nostre treball, un dia rere l'altre, les pressions pròpies de factors tan moderns com l'especialització científica, la divisió del treball o l'elitisme polític. En qualsevol cas, atenem poc al llegat de la tradició filosòfica. Aquí, en canvi, maldem per demostrar que ens ajuda poc la sempre activa i creixent separació entre, d'una banda, les ciències formals, naturals, humanes i socials, i de l'altra, la filosofia. Igualment, succeeix quan parlem de relacions en l'àmbit dels negocis, la política, o les relacions humanes quotidianes. Per tant, es pretén explicar la necessitat superior de la filosofia per combatre la burocràcia, la qual gradualment abandona el rol de mitjà que teòricament hauria de servir els nostres objectius, per esdevenir objectiu ella mateixa.
