Exili i repressió a la França de Vichy: el cas de Lluís Nicolau d'Olwer

• Jordi Guixé i Coromines ^[1]
  1. [1] Universitat de Barcelona

     Universitat de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, ISSN 0213-6791, Nº. 24, 2013, págs. 405-418
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Exile and repression in Vichy France: the case of Lluís Nicolau d’Olwer
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    Els exiliats republicans a França van patir una repressió continuada en el que seria el seu exili polític a França. El sistema repressor del règim franquista arribà més enllà dels Pirineus. Diversos i distints foren els motius que facilitaren l’acció exterior contra els exiliats: per una banda, l’obsessió franquista per eliminar i doblegar tota persona considerada roja, o sia, republicana, independentment dels seus matisos polítics; per altra, la conjuntura internacional: una França debilitada democràticament abans de juny de 1940, i una França col·laboracionista disposada a seguir els designis nazifeixistes després de la signatura de l’armistici. Aquell estiu començà la cacera de refugiats polítics catalans i espanyols que tingueren algun càrrec destacat en institucions o partits republicans. La cacera va tenir el suport dels acords bilaterals Bérard-Jordana de febrer de 1939, però també de l’anomenada Comisión de Recuperación de Bienes en el Extranjero, dirigida a França per l’agregat militar, el coronel Antonio Barroso y Sánchez Guerra, i el mateix ambaixador José Félix de Lequerica. Un dels càrrecs republicans més vigilats i perseguits fou Lluís Nicolau d’Olwer. Detingut, interrogat i a punt de ser extradit a Espanya, va poder salvar la pell gràcies a l’ajut dels seus amics advocats, també exiliats, Eduard Ragasol i J. M. Sbert i, destacadament, del ministre mexicà plenipotenciari a Vichy Luís Ignacio Rodríguez. El cas de Nicolau d’Olwer és, a més, un cas especial, únic: una negociació politicoeconòmica que fou decisiva per evitar entregarlo a Franco. Igualment, el cas Nicolau ens mostra les xarxes d’agents franquistes destinats a perseguir exiliats i els envitricolls dels polítics francesos a l’hora de tractar els complexos casos d’extradició.

  • English

    Republicans suff ered from continued repression during their political exile in France. The repressive system of Franco’s regime reached beyond the Pyrenees. There were many different reasons for carrying out actions abroad against exiles: on the one hand, the obsession of Franco’s supporters to eliminate and oppress anyone considered to be a «Red» or, in other words, Republican, irrespective of the details of their political leanings; on the other hand, the international situation: a collaborating France ready to follow Nazi-Fascist designs after signing the armistice. That summer, Catalan and Spanish political refugees with a position in Republic institutions or parties started to be hunted down. This hunt was supported by the bilateral Bérard-Jordana Agreement of February 1939 but also by the so-called Commission for the Recovery of Goods Abroad, led in France by the military attaché, Colonel Antonio Barroso y Sánchez Guerra, and by the ambassador himself, José Félix de Lequerica. One of the most closely watched and persecuted Republicans was Lluís Nicolau d’Olwer. Detained, interrogated and about to be extradited to Spain, he managed to save his skin thanks to help from his also exiled lawyer friends, Eduard Ragasol, JM Sbert and notably thanks to the Mexican plenipotentiary minister in Vichy: Luís Ignacio Rodríguez. The case of Nicolau d’Olwer is, moreover, a special one, unique: a political-economic negotiation that was decisive in preventing him from being given up to Franco. The Nicolau case also shows us Franco’s network of agents used to pursue exiles and the confusion of French politicians when dealing with complex cases of extradition.