Resumen de Hacia nuevos estados de fluidez en arte audiovisual
- español
En línea con Spinoza, Deleuze y Braidotti, quisiera plantear una nueva concepción de la imagen, y, también, subrayar la aparición de nuevas funciones y capacidades del arte audiovisual, en relación siempre con la evolución de los hábitos de la audiencia. El ensayo parte de dos grandes intensificaciones afectivas que tuvieron lugar en la historia de las prácticas audiovisuales. La primera de estas intensificaciones ocurre de forma casi repentina tras la Segunda Guerra Mundial, mientras que la segunda sobreviene de manera difusa y sus efectos se propagan al margen de la industria durante las siguientes décadas. El estudio de estos dos acontecimientos históricos ilumina vivamente la evidencia de que una obra no es un término. Este aspecto epistemológico resulta de especial interés en el ámbito de la teoría artística. Según se verá mediante varios ejemplos, la obra es un agente activo, definida por las relaciones de exterioridad de las que es capaz, con capacidades variables y dependiente de un medio vivo del cual forma parte. Hablar de «medio» equivale, entonces, a hablar de un sistema de relación que involucra nuestros cuerpos en una situación. Por tanto, incidiré en el hecho de que el espectador no se encuentra entre términos, sino, exactamente, allí donde las cosas toman velocidad, allí donde surgen las posibilidades, en la propia génesis. La visión que propongo trae consigo un renovado optimismo, en el sentido de que prevé que el arte audiovisual del siglo xxi encontrará nuevos estados de fluidez, otras formas de intensificación afectiva. Los roles de realizador y espectador seguirán diluyéndose generación tras generación, de hecho, uno y otro han sido siempre agentes activos en la morfogénesis del mundo.
- català
En línia amb Spinoza, Deleuze i Braidotti, voldria plantejar una nova concepció de la imatge, i, també, subratllar l'aparició de noves funcions i capacitats de l'art audiovisual, en relació sempre amb l'evolució dels hàbits de l'audiència. L'assaig parteix de de dues grans intensificacions afectives que van tenir lloc en la història de les pràctiques audiovisuals. La primera d'aquestes intensificacions ocorre de manera gairebé sobtada després de la Segona Guerra Mundial, mentre que la segona sobrevé de manera difusa i els seus efectes es propaguen al marge de la indústria durant les dècades següents. L'estudi d'aquests dos esdeveniments històrics il·lumina vivament l'evidència que una obra no és un terme. Aquest aspecte epistemològic resulta d'especial interès en l'àmbit de la teoria artística. Tal com es veurà amb diversos exemples, l'obra és un agent actiu, definida per les relacions d'exterioritat de les quals és capaç, amb capacitats variables i dependent d'un mitjà viu del qual forma part. Parlar de «mitjà» equival, doncs, a parlar d'un sistema de relació que involucra els nostres cossos en una situació. Per tant, incidiré en el fet que l'espectador no es troba entre termes, sinó, exactament, allí on les coses prenen velocitat, allí on sorgeixen les possibilitats, en la mateixa gènesi. La visió que proposo comporta un renovat optimisme, en el sentit que preveu que l'art audiovisual del segle xxi trobarà nous estats de fluïdesa, altres formes d'intensificació afectiva. Els rols de realitzador i espectador es continuaran diluint generació rere generació; de fet, l'un i l'altre han estat sempre agents actius en la morfogènesi del món.
- English
In line with Spinoza, Deleuze and Braidotti, I would like to propose a new conception of the image and also highlight the emergence of new audiovisual art features and capabilities ―always in relation to the evolution of audience habits. The articles starts with two major affective escalations in the history of audiovisual practices. The first occurred almost immediately after World War II, while the effects of the second were more diffusely propagated at the margins of industry for decades. The study of these two historical events vividly illuminates the evidence that a work is not a term. This epistemological aspect is of special interest in the field of artistic theory. As will be seen in various examples, the work is an active agent, defined by the relations of exteriority of which it is capable, by varying capabilities and dependent on a living environment of which it is a part. To refer to “medium”, therefore, is to refer to a relationship system that involves our bodies in a situation. I will, therefore, focus on the fact that the spectator is not to be found among terms, but precisely there where objects pick up speed, where possibilities arise in the very genesis. The vision I propose is infused with renewed optimism in that it predicts that the audiovisual art of the twenty-first century will encounter new states of fluidity and other forms of emotional escalation. The roles of director and spectator will continue to be diluted generation after generation; in fact, each has always been an active agent in the morphogenesis of the world.
