Joan Borja i Sanz assimila la resistència de la rosa de paper d'Estellés a la continuïtat de les arrels de Benimantell a través de tres documents: un de dites i comentaris; un altre de composicions d'un personatge singular com el Tio Tardà; i un de composicions diverses. Aquest article, però, no s'allunya tant del precedent perquè, en primer lloc, ofereix un llistat de lèxic extret dels documents que demostra la genuïnitat i la vivesa de la llengua en aquesta llocalitat, així com un altre amb idiomatismes que en demostra la concepció de la realitat. Tot seguit, Borja va espigolant els elements o temes que hi apareixen i que són propis d'aquesta mena de manifestacions: des de la fixació d'indrets geogràfics que desperten rivalitat o afecte, el rebuig de transcendentalisme o la presència constant de l'humor, fins a la importància de la meteorologia o el punt lúdic de les cançons de vi i taverna.
Tres documents, aquests, que palesen la vitalitat d'una llengua i d'una cosmovisió pròpia alhora que valenciana
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados