Paradoxes i argumentació: de la retòrica als refinaments de la matemàtica
-
Sebastià Serrano [1]
-
[1] filofolgía
-
- Localización: Mètode: Revista de difusió de la investigació, ISSN 1133-3987, Nº. 86, 2015 (Ejemplar dedicado a: Paraula de Ciència : La retòrica de la comunicació científica), págs. 38-45
- Idioma: catalán
- Enlaces
-
Resumen
Les paradoxes –i els problemes que aquestes susciten a la lògica– poden rastrejar-se, com a objecte de reflexió, des dels sofistes fins als matemàtics i filòsofs del llenguatge contemporanis, passant per Aristòtil, Abel o Russell, mentre l’àlgebra retòrica es convertia en àlgebra sincopada i finalment en àlgebra simbòlica. La paradoxa pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d’evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena. Un repte, doncs, que suscita la creativitat en l’àmbit d’una cultura deutora de la tradició retòrica.
