Resumen de El teorema de Watson del sector sanitario: hacia una teoría sociológica de la seguridad social española

Jesús Manuel de Miguel Rodríguez

• español

  Llama la atención que no exista un análisis crítico sobre la Seguridad Social en España. Casi todos los estudios son parciales, y ninguno se ha atrevido a formular una teoría sobre las relaciones de este sector público con el resto de los grupos del sector sanitario y la sociedad en general. Una razón de peso es la casi «invisibilidad» de esta institución durante los largos años del franquismo, y los pocos datos que ha ofrecido para su análisis. Por fin, en 1977, y ante la imparable evolución política del régimen, la Seguridad Social ha salido de su letargo para pasar a defender su existencia actual en dos voluminosos informes conocidos como el Libro Blanco y el Libro Rosa. Con esta aparición, la Seguridad Social cierra un ciclo de su historia que nos es preciso entender. La hipótesis general del presente estudio es que la Seguridad Social española, primero, ha seguido un modelo de desarrollo privado, sin planificación, y sin evaluación de sus realizaciones; segundo, que no se ha ocupado de solucionar aquellos problemas no cubiertos por el sector privado; y tercero, que su objetivo fundamental ha sido el apoyo del sector privado dentro del sistema sanitario. En las páginas que siguen se delimitan estos tres aspectos, y se analizan los diversos grupos de presión, definiendo lo que aquí se acuña como el «Teorema de Watson» del sector sanitario. Éste está calcado del paradigma watsoniano de que «el criminal es aquel a quien beneficia el crimen». Reconozcamos, a pesar de la baja calidad de la asistencia sanitaria de la Seguridad Social y de que su estructura sea tan poco democrática, que es sin embargo una suerte que exista un sistema sanitario público -y mejor aún dentro de la organización general de la Seguridad Social. Este hecho va a permitir una reforma más fácil, y una mejor redistribución de recursos entre la población en el futuro.

• català

  Crida l'atenció que no hi hagi una anàlisi crítica sobre la Seguretat Social a Espanya. Gairebé tots els estudis són parcials, i cap s'ha atrevit a formular una teoria sobre les relacions d'aquest sector públic amb la resta dels grups del sector sanitari i la societat en general. Una raó de pes és la gairebé «invisibilitat» d'aquesta institució durant els llargs anys del franquisme, i les poques dades que ha ofert per a la seva anàlisi. Per fi, el 1977, i davant la imparable evolució política del règim, la Seguretat Social ha sortit de la seva letargia per passar a defensar la seva existència actual en dos voluminosos informes coneguts com el Llibre Blanc i el Llibre Rosa. Amb aquesta aparició, la Seguretat Social tanca un cicle de la seva història que ens cal entendre. La hipòtesi general d’aquest estudi és que la Seguretat Social espanyola, primer, ha seguit un model de desenvolupament privat, sense planificació i sense avaluació de les seves realitzacions; segon, que no s'ha ocupat de solucionar aquells problemes no coberts pel sector privat; i tercer, que el seu objectiu fonamental ha estat el suport del sector privat dins del sistema sanitari. A les pàgines que segueixen es delimiten aquests tres aspectes i s'analitzen els diversos grups de pressió, definint el que aquí s'encunya com el «teorema de Watson» del sector sanitari. Aquest està calcat del paradigma watsonià que «el criminal és aquell a qui beneficia el crim». Reconeguem, tot i la baixa qualitat de l'assistència sanitària de la Seguretat Social i que la seva estructura sigui tan poc democràtica, que tanmateix és una sort que hi hagi un sistema sanitari públic --i encara millor dins l'organització general de la Seguretat Social. Aquest fet va permetre una reforma més fàcil i una millor redistribució de recursos entre la població en el futur.