Resumen de Vashti and the Golden legend: A pagan queen turns saint?
- English
Hagiographic texts establish a narrative template for shame, avoidance of shame, what looks like death wish in courtly literature. Scenes of shame and its avoidance through death are adapted and folded into romance and other genres and affect how characters behave and are described and gendered. This article treats saints� lives as literary texts and identifies the language used for female saints in the Old French and Old Occitan versions of the Legenda aurea and uses that codified language to compare the hagiographic text with a vernacular Jewish narrative: the Occitan Romans de la reina Ester, written in octosyllabic rhyming couplets by Crescas Caslari in 1327.
This codification gives insight into how widespread such language and description became by the fourteenth century across language and culture barriers. Both the hagiographic texts and the romance are read as narrative, regardless of their intent for the original audiences. Acknowledging the deep-seated literary tradition of shame in a woman�s bodied existence and attempts to avoid that shame through dying, it is argued that both narratives have such substance and language in common that there may be crossover between the readers or writers of Jewish and Christian contemporary texts.
This article first establishes the critical approaches to the lives of the saints and the death wish more generally. Secondly, it shows one pattern of the death wish in the French and Occitan Golden legend, that of a desire for death to avoid shame. Thirdly, it presents the language of the death wish for a female character folded into a Jewish text and how the similarities between Christian and Jewish description of such a character could imply an even more widespread sharing of saints� lives than just among a Christian community.
- català
Els textos hagiogràfics mostren un patró narratiu ben establert per a les idees de vergonya, d�evitació de vergonya i del que sembla desig de mort, en la literatura cortesa. Escenes de vergonya i la seua evitació via la mort s�adapten i apliquen al romanç i a d�altres gèneres, i afecten com es comporten els personatges, i com aquests són descrits i marcats quant al sexe. Aquest article tracta les vides de sants com a textos literaris; identifica el llenguatge emprat per a les santes en les versions antigues occitana i francesa de la Legenda aurea, i empra aquell llenguatge codificat per comparar el text hagiogràfic amb una narració jueua: l�occità Romans de la reina Ester, escrit per Crescas Caslari en noves rimades octosil·làbiques, amb alfabet hebreu, en 1327.
Aquesta codificació dóna idea de com d�estesos havien esdevingut aquest llenguatge i aquesta descripció al segle xiv, travessant barreres de llengua i cultura.
Els textos hagiogràfics i la història d�Ester són ací llegits per igual com a narracions, al marge de la intenció d�audiència original. Partint del reconeixement d�una arrelada tradició de vergonya associada a l�existència corporal de la dona, i del tema d�evitar la vergonya gràcies a la mort, s�argumenta a continuació que els dos tipus de narracions tenen tanta substància i tant de llenguatge en comú que pogué haver-hi una hibridació entre lectors o escriptors de textos coetanis jueus i cristians.
Aquest article estableix en primer lloc l�aproximació crítica a les vides de sants i, més generalment, a l�aparició del que sembla desig de mort. Després es mostra un patró d�aquest desig de mort en les versions antigues francesa i occitana de la Legenda aurea: el desig de morir per evitar la vergonya. En tercer lloc, veiem el llenguatge d�aquest tòpic en un personatge femení, aplicat a un text jueu, i com la similaritat de les descripcions tant jueua com cristiana d�un personatge així podria suposar la difusió de les vides de sants encara més enllà de la comunitat cristiana.
