La filosofía de la cultura l l'Etica com a praxi a Paul Ricoeur

• Albert Llorca i Arimany ^[1]
  1. [1] Universitat Autònoma de Barcelona

     Universitat Autònoma de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Ars Brevis: anuario de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna, ISSN 1136-3711, Nº. 18, 2012, págs. 52-76
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • English

    The philosophical framework of this study comprises two phases Methodological: the practical-eidetics phenomenology of the will of Paul Ricoeur and hermeneutic – transcendental practice of the human reason in its dialogic-understanding effort.

    But the thing that gives meaning to this philosophical framework is the idea of the human person, which is free and conditioned, vigorous and weak, interprets and understands the world, and also to itself. The person must be developed by practically ontological trough the interpersonal relations and the culture.

    The “long way” of philosophical discourse of Paul Ricoeur involves the cultural and hermeneutics reflection that does not flee the dialogical and conflictive with different interpretative models: from anthropology and philosophy of religion, to psychoanalysis, structuralism or philosophical interpretations political, idealists or critical-Marxist.

    We can say that the thought of Paul Ricoeur builds his reflections having as a reference center of the human person, across a speech at the same time practical-moral and humanizing, exposing a set of anthropological structures that we call “praxis-integrated”, they provide arguments for an ethic that develops about the question: “How should I act?”. The result of this speech will be the core of what Paul Ricoeur called practical wisdom, which should support human responsibility to overcome the awkwardness, to reach the fullness to which man aspires.

  • català

    El marc filosòfic del present estudi abasta una notable amplitud metodològica, situada entre la fenomenologia eideticopràctica de la voluntat de Paul Ricoeur i l’exercici hermeneuticotranscendental de la raó humana en el seu esforç dialogicocomprensiu.

    El que dóna sentit a aquest marc és la noció de persona humana, alhora lliure i condicionada, esforçada i feble, interpretadora i comprensiva del món i de si mateixa, que ha de desenvolupar-se ontologicopràxicament mitjançant les relacions interpersonals i la cultura.

    La “via llarga” del discurs filosòfic ricoeurià implica la reflexió hermenèutica i cultural que no defuig el tarannà dialogicoconflictiu amb models interpretatius diferents, des de l’antropologia i la filosofia de la religió, fins a la psicoanàlisi, l’estructuralisme o les interpretacions filosoficopolítiques, idealistes o criticomarxistes.

    Hom pot afirmar que el pensament de Paul Ricoeur vertebra les seves reflexions tenint com a centre de referència la persona humana, mitjançant un discurs alhora practicomoral i humanitzador, posant en joc un conjunt d’estructures antropològiques que anomenem “praxicointegrals”, les quals aportaran arguments en pro d’una ètica discursiva que es desenvolupa al voltant de la pregunta clau: “com haig d’actuar?”. Tal discurs resultant constituirà el gruix del que Paul Ricoeur en dirà la “saviesa pràctica”, que ha de fer compatible la responsabilitat humana amb la superació de la turpitud i en pro d’acomplir la plenitud a la qual l’home aspira.